No resta massa terreny per acabar de creuar la selva negra. Tenim clar que volem assolir el punt més alt d'aquesta zona, el Feldberg (1495m), però no estem gaire convençuts del recorregut que seguirem posteriorment.

Sortim del llac Titisee i enfilem, per carretera molt transitada, la pujada a un coll de muntanya que ens situa a la cruïlla de l'accés a la zona d'esquí del Feldberg. El dia no és massa agradable i dins el grup s'escolten veus de poques ganes de pujar fins el cim. Som a la cota baixa d'aquest complex hivernal i evitant esmerçar temps excessiu per a descansar, que podria generar "ganduleria", inicio la pujada per un corriol. Molt "tiesu" al principi, però s'estova com un xaiet a mida que es va progressant. L'arribada al cim és molt còmode.

Xerrem una estona amb una noia alemanya que fa de guarda. Parla força bé en castellà, amb molt accent andalús. Fem la baixada per una altra pista que ens condueix fins la Todtnauer Hof i, seguidament per carretera de baixada vertiginosa, arribem a Todtnau, on dinem. En aquest poble hi tenen instal·lat un circuit de descens.

Després de dinar, prenem ruta cicloturista fins arribar al petit poble de Geschwend. Per pista de btt arribem a Präg on comença la pujada d'un interessant coll de muntanya.

Rapidíssima baixada fins a Todtmoos, un petit poble de muntanya farcit d'hotels i cases d'hostes (el negoci el tenen a l'hivern perque hi ha una petita instal·lació d'esquí alpí). Tot i que només són les 5 de la tarda, decidim allotjar-nos en aquest bonic llogarret perque el temps amenaça pluja. I l'encertem. Mitja hora més tard cau un xàfec que ens hagués deixat com a pollets sobre la bicicleta (55km; desnivell = 1250m).

Iniciem el dia visitant l'esglèsia de Todtmoos. El nostre objectiu és arribar fins a la localitat de Schopfheim, a tocar de la frontera amb Suïssa, i prendre un tren de retorn fins a Freiburg. A més, com que volem disposar de temps suficient per a visitar la capital de la selva negra, calculem que a migdia hauríem de finalitzar la darrera etapa.

Amb aquests condicionants, doncs, prenem una carretera que en baixada constant ens porta fins a Wehr (cap atractiu).

Posteriorment, per ruta cicloturista i en no més de 30 minuts, arribem a la ciutat de Schopfheim, final de la nostra travessa a la selva negra (30 km; desnivell = 200m).

Prenem un tren fins a Basilea (Suïssa) i des d'aquí un altre fins a Freiburg. Hi arribem al migdia i després de dinar, aprofitem per a visitar la ciutat i comprar-hi alguns records. La veritat és que és una ciutat amb molta vitalitat, on moltíssima gent utilitza la bicicleta per a desplaçar-se.

Tot un luxe per a qualsevol persona que s'estimi aquest giny.

En total hem estat pedalant durant 7 dies, recorregut més de 360km i superat gairebé 5000m de desnivell. Personalment, he gaudit força de la meva primera experiència cicloturista, però, sincerament, m'estimo més els circuits de bicicleta de muntanya. Això sí, amb el pes força limitat i les mateixes persones que m'han acompanyat en aquesta experiència. Salutacions a en manel i en pep !!

cicloturisme per la selva negra (II)

Triberg representa el pas de l'alta a la mitja (mittel, en alemany) selva negra. Ens aixequem ben d'hora i visitem el que diuen són els salts d'aigua més alts d'Alemanya. A mi em varen recordar una mica els ulls del Joeu, a la Vall d'Aran. I l'encertem ! quan sortim del recinte ens adonem que ja ha arribat la persona que cobra entrada per a la visita. Això que ens estalviem !! Com no podia ser d'altra manera, per sortir del poble hem de tornar a pujar la bestial rampa del dia anterior.

Entre boscos i prats arribem a Vörenbach. La nostra intenció és pedalar fins a Neustadt-Titisee, però no identifiquem correctament una cruïlla i continuem per una magnífica ruta cicloturista que condueix fins a Donaueschingen.

Hi dinem i visitem el Donauquelle, el que es considera el naixement del riu Danubi (Donau, en kartofel). Probablement, aquest punt no és el naixement real del riu, si no que se li atribueix un sentit més romàntic.

El dinar ha estat bastant consistent, plou una mica i tenim l'estació a 2 minuts.

Combinació perfecte per decidir prendre un tren fins la propera localitat de Villingen (de fet, Donaueschinge no té altre atractiu). Visitem la ciutat, maca i interessant i decidim buscar lloc per a passar la nit (descartem l'allunyat alberg). Després de comprobar que en 3 hotels no tenien una habitació lliure, trobem allotjament en un petit hostal amb habitacions molt còmodes i molt ben decorades. I l'esmorzar del dia següent també va resultar molt interessant !! (40 km; desnivell = 550m).

El dia següent finalitzem la visita a Villingen.

Prenem les bicicletes i, per una altra ruta cicloturista, tornem al poble de Vörenbach. Aquesta vegada hi accedim per boscos en ple procés de tala i el perill l'identifiquem en els camions que transporten els enormes troncs.

Resseguint part de la ruta del dia anterior, aquest cop sí, identifiquem la cruïlla que hem de prendre per arribar a Neustadt-Titisee. Per carretera, pujem un port de muntanya, fins a Eisenbach on s'inicia la baixada fins el nostre objectiu. En aquesta zona de la selva negra, els boscos van cedint l'espai a interminables prats. El paissatge és extraordinari ! Dinem a Neustadt-Titisee i finalitzem els 10 km que ens resten fins el llac. La zona és força turística i s'hi veu molt ambient. Una altra vegada, l'alberg es troba a la punta oposada de la zona més concorreguda i decidim instal·lar-nos a la mateixa Gesthäus on l'any anterior havia estat en Pep. Simpatiquíssima la senyora que la regenta. Aprofitem per a fer bugada i rentar maillots, mitjons i pantalons. Gelat, cervesa i relax a la vora del llac (55 km; desnivell = 600m).

No us podeu perdre el tercer i darrer capítol de la sèrie !!

cicloturisme per la Selva Negra (I)

Ja feia setmanes que, amb l'amic Manel Orbai, portàvem preparant una ruta amb bicicleta de muntanya per la Selva Negra, una enorme extensió de turons farcits de boscos de pi i avets, extremadament densos.

Aquesta circumstància dificulta el pas de la llum i confereix aquesta foscor caracterísitica que adjectiva, molt adequadament, el nom de selva (schwarzwald, en alemany). Aquesta zona muntanyosa es troba situada al sud d'Alemanya, dins el land de Baden-Wütemberg, molt a prop del departament francès d'Alsàcia.

Sortim de Barcelona acompanyats de l'amic Pep Ulldemolins que, a darrera hora s'ha incorporat al projecte. El primer contratemps no es fa esperar. Just creuar la frontera francesa (bé, el que en queda), tenim pana a la furgoneta. Afortundament, la traça del company Manel permet solventar el problema amb la transmissió de la caixa de canvis i podem proseguir el viatge fins a Freiburg, capital de la Selva Negra, on passem la nit a la furgoneta.

Ens aixequem a primera hora del matí i carreguem les bicicletes amb les alforges.
Ens dirigim cap a l'estació i prenem un primer tren fins a Offenburg, un segon fins a Karlsruhe i, finalment, el tercer fins a Pforheim, inici de la nostra ruta. Alguns comentaris: 1) cal escollir adequadament el tren perque no en tots està permesa l'entrada de bicicletes; 2) en els que hi està permès, sempre hi ha un espai per a les bicicletes i, en força ocasions, de gom a gom (prova del respecte teutònic per les 2 rodes, fahrrad en alemany) i 3) la combinació dels enllaços és excel·lent (prova també de l'aposta per aquest medi de transport).

La intenció inicial és creuar la Selva Negra de nord a sud, resseguint els indicadors d'una ruta de bicicleta de muntanya. Comencem a pedalar a les portes de l'estació de Pforheim i ràpidament ens adonem que existeixen rutes cicloturistes, alternatives a la ruta de btt que tenim referenciada.

Decidim continuar per aquesta última, però a mida que avança el dia ens adonem de diferents circumstàncies: 1) el paissatge boscós esdevé molt monòton;

2) portem massa pes (uns 10kg) per afrontar els desnivells plantejats diàriament; 3) la ruta btt obvia molts pobles que ens poden oferir aigua, menjar i dormir; i 4) en Pep no porta pneumàtics per afrontar amb garantia els desnivells per pistes sorrenques. És per aquest motiu que decidim alternar ruta cicloturista amb la ruta amb btt.
La primera nit la passem en un hotel de Schömberg, un poble sense cap tipus d'atractiu. Destacar la gran dificultat de trobar fonts durant la primera jornada (30km; 900m de desnivell).

L'endemà sortim de Schömberg i en 15' ens plantem a Calmach, amb la sensació que hagués estat molt millor allargar la jornada anterior per a quedar-nos a dormir en aquest poble més bonic (i amb font !!).
Per ruta cicloturista arribem a Bad Wildbad, on reprenem la ruta btt, encarant una rampa duríssima que ens sitúa a les faldes del Sommerberg (784m) i, posteriorment, una serie de pistes planeres que ens condueixen a una cabana de fusta situada en una clariana de bosc, que serveixen menjar i beure.

Recuperem forces a base de salsitxa bullida característica i weissbier, abans d'iniciar el ràpid descens cap a Enzklösterle.

Continuem per ruta cicloturista fins a Besenfeld, Baiersbronn i, finalment Freudenstadt, on localitzem un alberg per a passar-hi la nit (78 km; 1250m de desnivell).

Un comentari: els albergs que hem anat localitzant durant tota la ruta acostumen a estar a les afores de la ciutat i tenen horaris molt rígids. Per tant, es fa difícil poder compaginar la visita a la ciutat amb l'allotjament en aquest tipus d'estances.

Iniciem la jornada amb la visita al centre de Freudenstadt.

Després de la sessió fotogràfica iniciem una pujada per pista fàcil amb l'objectiu d'assolir l'embassament de Stausee Kleine Kinzig, situat entre boscos molt espesos.
La intenció és fer el descens fins a la ciutat d'Alpirsbach, però ens adonem que és necessari remuntar un coll i decidim seguir la vall fins a Schiltach. Poble molt i molt bonic, on fem un ressopó.

Després de fer la digestió proseguim la vall fins a Schramberg i, ara sí, iniciem, per carretera, la pujada al coll de Fohrenbühl.

Descens brutal (el comptakilòmetres registra Vmax 75 km/h !!) fins a Hornberg i, seguint per carretera en ascens, passem davant el que es considera el rellotge de cucut més gran del món


(i marca l'hora correctament !!).

Finalment, arribada a Triberg, on tenim pensat passar-hi la nit (73 km; 1150m de desnivell). Localitzem l'alberg que ens consta en el mapa. Per accedir-hi s'ha de superar una rampa de 800m i fins a un 20% de desnivell (una autèntica animalada !!). I, oh, sorpresa, arribem fora d'horari d'atenció al públic. Emprenyats com una mona tornem a baixar al centre del poble i ens allotgem en un hotel familar.

No s'ha acabat la ruta. Si teniu interés, això no s'atura aquí. No us podeu perdre la segona part !!

Muntanya a l'Alt Urgell i Andorra.

Primers dies de vacances amb n'Iris. Decideixo escapar-nos per la comarca de l'Alt Urgell i Andorra.

La primera nit la passem a la zona d'acampada del refugi de la Basseta, a la zona d'esquí de fons de Sant Joan de l'Erm. Per a poder dormir a la furgoneta s'ha de pagar una petita quantitat. La zona la conec de l'any passat, quan hi vaig passar amb la bicicleta, en direcció a Llavorsí, durant la transpirenaiCAT. L'endemà al matí recorrem el circuit entre el refugi i Sant Joan de l'Erm Vell. Invertim més de 4h, tot un rècord per a n'Iris, que es comporta com una campiona!

Dinem en un restaurant, de baixada cap a la Seu d'Urgell, que ens fan el favor de preparar-nos un menú en dilluns, el seu dia de festa.

Passem la tarda passejant pel parc fluvial del Segre, amb la intenció de fer un passeig amb canoa. Però el temps no convida i després d'una estona observant el descens dels ràftings, prenem direcció cap a Andorra.

Dins el principat provo de trobar aparcament a Andorra la Vella, però no tinc paciència i circular-hi amb la furgoneta acaba resultant una agonia. Retornem a Sant Julià, comprem sopar i ens proveïm d'aigua per a passar la nit al capdamunt de la Rabassa (les primeres rampes de pujada són bestials !!).

A primera hora del matí, abans que obrin les instal·lacions de Naturlandia, pujem fins un coll on podem veure els prats catalans de la Cerdanya i les parets del Cadí.

Després de la passejada, retornem a la Rabassa on medeixen l'alçada de n'Iris i, com que no arriba a 120cm, no podem prendre el tobogan de més de 5 km que hi tenen instal·lat. Haurem d'esperar. En qualsevol cas, acabem de passar el matí a la pista de gel (artificial), llits elàstics i cotxes elèctrics.

Per a la tarda reservem el plat fort. Bany i relax (?) a Caldea. L'experiència amb n'Iris és fantàstica, especialment quan sortim a la piscina exterior i experimentem la forta pluja que, en aquell moment, cau sobre les Escaldes. Després de quedar més arrugats que un pantaló sense planxar, prenem la furgoneta i pujem fins a la Vall d'Incles, on hi passem la darrera nit.

Ens aixequem entre pluja que, mica en mica, va cedint, deixant darrera seu un magnífic arc de Sant Martí. De baixada cap a la frontera, parada obligada a Soldeu, concretament al comerç Espunya, on em firo uns esquís de la passada temporada força rebaixats (baraaatoo !!). I, aquesta vegada sí, volta relaxant amb canoa pel canal d'aigües tranquiles de la Seu.

Han estat 3 dies sensacionals !!