dilluns, 18 de febrer de 2013

Pic de Sanfons i pic de la Serrera

pujant el Pic de la Serrera
Enguany, les condicions meteorològiques i les meves responsabilitats familiars no m'havíen permès estrenar la temporada d'esquí de muntanya. Ben entrada ja, puc gaudir de la neu que tant generosament ha caigut a tot el Pirineu.
Llevat de la zona més oriental, el risc d'allau és marcat a gran part del Pirineu. Per aquest motiu, la nostra intenció inicial és visitar la zona de Formigueres. Resulta impossible, però, trobar-hi allotjament i, finalment, ens decidim per Andorra. 
Dissabte arribem a l'aparcament d'Arinsal i, just en el punt on deixem el cotxe, ja ens calcem els esquís per a resseguir la pista que ens condueix a l'entrada de la torrentera de Coma Pedrosa. Remuntem pel mig del bosc, colgat totalment de neu, fins al collet de Coma Pedrosa.

pujant per la torrentera de Coma Pedrosa

Deixant a la nostra esquerra el refugi, travessem els estanys i estudiem amb deteniment dues opcions: 1) remuntar la canal que ens situaria l'Estany Negre, sota els cims del Sanfons i el Coma Pedrosa, per remuntar la pala SE, o 2) girar S, SE i guanyar la carena a partir de la Portella de Sanfons i resseguir-la fins al cim. Donada l'orientació de la pala, creiem que poden haver sobreacumulacions de neu a conseqüència del torb. Per aquest motiu ens decidim per la segona opció. Una vegada superat el coll, només resta resseguir la carena, no massa esquiable. En aquest punt, a conseqüència d'un malestar d'estómac, decideixo finalitzar la meva pujada i espero el retorn dels companys que poden fer cim. 

Pic de Sanfons

Descens del Pic de Sanfons
El descens es pot fer amb bones condicions de neu, un xic transformada i pesada fins a l'entrada del bosc, on comencem a trobar neu crosta força difícil de negociar.

Descens del Pic de Sanfons
Les condicions de neu ben assentada que trobem el dia anterior, ens animen, diumenge, a intentar pujar el Pic de la Serrera, tot un clàssic andorrà. Aparquem a l'entrada de la Vall de Sorteny i la remuntem envoltats d'un espectacular paissatge hivernal. 

Pujant el Pic de la Serrera

El dia és extraordinari i, davant la nostra sorpresa, no coincidim amb cap altra grup d'esquiadors. Sense massa dificultats ens situem sota la pala característica i per la seva vessant més occidental accedim a la carena i guanyem el cim. 

sota la pala del Pic de la Serrera
La neu està força ben assentada i un xic endurida, però amb les ganivetes sota esquís no tenim cap problema per finalitzar l'ascenció. 

cim de la Serrera
Fem la baixada amb neu dura a cotes altes i força transformada, pesada i una mica crosta a mida que anem perdent alçada. Finalitzem la sortida arribant amb els esquís fins el mateix aparcament.
Fantàstic cap de setmana de neu que hem pogut gaudir la Mireia, el César, en Miquel, en Pito i jo mateix.  

dissabte, 9 de febrer de 2013

Ruta del Císter

Ruta del Císter

Tenim el Pirineu a vessar de neu i unes ganes brutals de fer esquí de muntanya, però les condicions meteorològiques són del tot adverses i hem de buscar alternatives, o plans B, per a poder-nos esbravar. El dijous previ al cap de setmana, amb el company Pito, comentem la possibilitat de fer la ruta del Císter amb bicicleta, una volta de poc més de 100km que ja ens corria pel pap feia temps.
El poder de convocatòria d'en Pito és extraordinari i el dissabte a primera hora ens trobem 8 companys del Centre Excursionista de Badalona a Santes Creus, on iniciem el nostre recorregut.

Santes Creus

El dia és clar, però no ens treuren de sobre un vent horrorós. Haurem de superar ràfegues de més de 80 km/h, superar pujades amb el vent en contra i anar amb molt de compte en els trams asfaltats on una ventada pot generar una visita al voral o alguna caiguda pitjor.
Enmig de camps d'ametllers florits, encarem la primera i, de fet única, pujada seriosa de la jornada: el coll de Prenafeta. Res d'excepcional, tot i que anem carregats i, especialment en les darreres rampes, bufa un vent de mil dimonis.

bonics ametllers florits
coll de Prenafeta
Ràpida baixada per arribar a les afores de Montblanc, on passem a tocar del recinte emmurallat i prenem una pista en direcció a l'Espluga de Francolí i Poblet. Ja portem uns 40km i les forces comencen a mancar. Decidim fer una breu visita al monestir i resguardar-nos del vent tot fent un tè i un mós de formatge.

monestir de Poblet
monestir de Poblet
Amb esforç, abandonem l'escalfor del menjador i ens exposem altra vegada al fred vent de mestral per a pedalejar els 20 kms restants fins a Vallbona de les Monges. Un parell d'apunts, la pujada que s'ha de fer fins a un coll sota uns imponents molins de vent (no és forta, però ja portem un bon grapat de kilòmetres sobre les cames), i l'emboscada que un simpàtic pagès de la zona ens ha preparat per a evitar que sigui fàcil identificar el senderó que ens baixarà fins a Montblanquet. Efectivament, mitjançant petits murs de branques i pedres és difícil reconèixer el sender que creua un parell de terrenys de cultius. Gràcies al 2 aparells GPS podem identificar el punt exacte on hem de buscar la pista correcta. De Montblanquet a Vallbona de les Monges és un passeig final amb les darreres llums del dia i una petita trialera final (67 km i uns 1700m de desnivell).

Vallbona de les Monges


Passem la nit en una confortable estança, al costat del monestir. Després d'assistir a la missa de "maitines", prenem les bicicletes i els equipatges i iniciem la segona jornada. El fred és intens, però sembla que el vent no serà tant molest. Recorrem els primers 10 kilòmetres entre prats de cultiu, gaudint de les excepcionals vistes sobre el paissatge del pre-pirineu nevat i arribem a Belltall, on hi parem a esmorzar. 

Belltall
Abandonem Belltall per dirigir-nos a Forès, Rocafort de Queralt i Montbrió de la Marca, on iniciem la pujada més forta de la jornada. A voltes, una pista força pedregosa ens obliga a baixar de la bicicleta i a empènyer cap amunt. Afortunadament, tenim el vent a favor i la pujada no resulta tant feixuga.


entrada a Rocafort de Queralt
Superat el coll, ja només ens resta la baixada fins el Pont d'Armentera. Malauradament, abans d'arribar al poble, el meu porta-càrrega cedeix. Gràcies als companys Paco, Cèsar i Mireia, puc improvisar un invent que em facilitarà transportar l'embalum fins a Santes Creus, uns 7 kilòmetres enllà.
Tanquem la ruta circular a Santes Creus (47 km, 1200m de desnivell) i ens hi quedem a dinar per a reposar forces.
Fem la sortida en Pito, la Mireia, en Cèsar, en Paco, en Manel Orbai, en Manel Garcia, l'Eduard i qui us escriu.