dijous, 14 d’agost de 2014

Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes.

Sortida de la 4arta tirada al Picu Urriellu
Després de gaudir d'una excel·lent ruta de trekking al voltant dels massissos central i occidental de Picos de Europa, buscàvem poder posar-hi la cirereta. I aquesta cirereta s'anomena Picu Urriellu, el mític colós de l'escalada clàssica. La via escollida per a poder realizar l'ascensió va ésser la Sur Directa o Vía de los Martínez, sense una dificultat excessiva, tot i que s'ha de superar algun pas de V i cal ser força destre en navegació i en l'ús d'elements de seguretat mòbils, per a protegir els passos més exposats, ja que la via està gairebé neta d'asseguraments estàtics (excepte les reunions, que están excel·lentment equipades).
 
Via Sur Directa

Ens dirigim a peu de via
Per a poder posar la cirereta, doncs, només requeríem 2 condicions: a) un dia amb una meteorologia favorable i, b) un dia amb limitada presència d'escaladors. La segona condició la teníem més o menys controlada logísticament, ja que varem dissenyar el trekking amb final en diumenge i, per tant, el dia d'escalar seria dilluns (menor afluència de gent, en comparació al cap de setmana). Així com en Manel era bàsic per a garantir una progressió adequada de l'escalada, en Pito resultava el talismà per a la primera condició i que l'atzar no se'ns girés en contra. I, efectivament, la flor al cul d'aquest "nanu" va resultar operativa.
Ben d'hora envoltem el mastodòntic bloc calcari i encarem la seva vessant sud, on ràpidament localitzem el peu de via.

Localitzant el peu de via

Hem d'esperar a la progressió d'una primera cordada per a poder començar. En Manel obrirà els 2 primers llargs. Inicialment, ens trobem un pas de V que dóna l'accés a la primera reunió (15m). És, probablement, un dels passos més tècnics de tota la via.


R1
El principal obstacle del segon llarg és la navegació. Des de la reunió, podem observar els problemes d'en Manel per a poder escollir el recorregut addient. Després de corregir un parell de passos que ha realitzat massa verticalment, acaba assegurant la tirada fins a la segona reunió (còmoda com la sala d'estar de casa). Per a mi, el segon llarg també presenta alguns passos tècnics de certa dificultat.

segon llarg
La tercera tirada la farà en Pito de primer. Tècnicament, presenta menor dificultat i és més curta. El següent llarg, en Manel torna a recuperar el lideratge. Sobre el paper es tracta d'una tirada de IV+, però en Manel es troba amb dificultats superiors. Probablement, ha tornat a tenir alguns problemes d'orientació i ha de superar passos de V sense poder-los protegir adequadament, ja que ha colocat tots els estris disponibles en posicions anteriors. Afortunadament, tira d'experiència i supera els passos fins a assolir la quarta reunió.


Quart llarg. Manel, buscant el millor giny per asegurar el pas.
La darrera tirada es tracta d'un senzill III. Assolim l'"amfiteatre" i, en lliure, fem un petit flanqueig fins a l'entrada d'una canal (II, però no rellisquis....). La remuntem i assolim l'aresta, que resseguim fins el mateix cim (2519m).

Cim del Picu
Gaudim de les excel·lents vistes sobre el massís central de Picos de Europa i, amb l'eufòria controlada, realitzem el delicat descens fins el primer dels 3 "rappel" que haurem de fer per abandonar la via i finalitzar amb èxit l'activitat.

Panoràmica sobre el massís central
Darrer "rappel"
Comiat del Picu Urriellu
Immillorable cirereta per a finalitzar els 10 dies d'estada a Picos de Europa.     

dissabte, 9 d’agost de 2014

Picos de Europa: recorregut circular.

Circular a Picos de Europa, amb el Picu Urriellu al fons.
Avançada la primavera, l'amic Pito em comenta l'opció de realizar un recorregut circular al massís dels Picos de Europa (Anillo de Picos; www.elanillodepicos.com). D'entrada la idea és força atractiva. Manca poder establir les dates i decidir el traçat, ja que tenim 2 possibilitats: recórrer el conjunt dels 3 massissos, o centrar-nos en el central i occidental. A més, ens resulta molt atractiu poder fer cim a tot un mite de l'escalada: el Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes.

Picu Urriellu
Finalment, triem la segona opció i decidim iniciar el recorregut a finals de juliol, amb la sort que se'ns hi afegeix el mestre Manel Orbay, peça fundamental per a superar l'escalada al gran colós d'Astúries.

Ens desplacem fins el petit i molt bonic poble de Sotres, enclavat al massís oriental de Picos, on hi passem la nit. L'endemà, ja amb la característica boira d'aquesta zona, carreguem les feixugues motxilles per a dirigir-nos a Collado Pandébano, on hi deixarem el cotxe.


Collado Pandébano
L'objectiu del primer dia d'activitat és arribar al refugi d'Urriellu (1953m) per a passar-hi la nit i descarregar tot el material d'escalada (2h).


Arribada al Refugi Urriellu
La bona predisposició de l'equip que dirigeix el refugi ens permetrà la seva custòdia i poder realitzar tota la travessa molt més alleugerits.


Deixem llast al Refugi Urriellu.
L'endemà arrenquem a trenc d'alba el nostre recorregut i prenem el sender que, passant per l'Horcada Arenera, on s'ha de superar el pas de la Corona del Raso (sense complicacions, però no rellisquis....), ens condueix fins el refugi de Jou de los Cabrones (2034m).

Picu Urriellu, camí cap a Jou de los Cabrones.

Superant l'Horcada Arenera

terreny kàrstic sobre el Jou de los Cabrones
Terreny kàrstic, caracteritzat per innumerables dolines (o jous, segons terminologia local) i d'extraordinària dificultat per a orientar-se (2h).

Deixem enrera el Jou de los Cabrones i, amb un nou exercici d'orientació, flanquejem fins a situar-nos sobre el terreny de pastura d'Amuesa.

Descens a Amuesa
Hi accedim en fort descens, fins a poder veure el petit llogarret de Bulnes. Davallem la forta pendent de la canal fins a trobar les primeres cases del poble (2h).

Canal de Amuesa, ens dirigim a Bulnes
Reposem forces i reprenem, novament, el descens fins a la mateixa Garganta del Cares, on farem nit en un petit hotel de Puente Poncebos (1h).

Darrer tram de la Canal de Texu, a tocar de la Garganta del Cares
L'inici de la tercera etapa ens ofereix l'extraordinari (i massificat) recorregut sobre la Garganta del Cares.
Inici de la Garganta del Cares.
Garganta del Cares
A l'alçada del Puente Bolín (2h 30'), prenem l'entrada de la Canal de Trea, un impressionant sender vertical que en poc menys de 3h ens sitúa sobre el massís occidental de Picos, molt a prop del cim del Jultayu.

Sortida de la Canal de Trea
Una curta caminada dona accés al final del nostre recorregut per avui, el refugi de Vega Ario (1630m), enmig d'un magnífic prat que ens permet gaudir de fantàstiques vistes sobre el massís central.

Vega Ario



Vista del massís central


Posta de sol asturiana

Sobre el paper, la quarta és l'etapa més senzilla. Com a mínim, pel poc desnivell que s'ha de superar. Contràriament al que es recomana a la pàgina web d'Anillo, fem el descens fins la Vega de Enol (2h), on podem gaudir, just abans que ens torni a envaïr la boira, de l'entorn dels llacs La Ercina i Enol, mític final d'etapa de la Vuelta ciclista a Espanya.

Baixada a Vega de Enol



Llac la Ercina


Envoltats de boira al Llac de Enol
Fem un "cafelitu" en una terrassa i reprenem la marxa per pista ampla per aproximar-nos fins la Vega La Piedra, on prenem un sender per accedir al refugi de Vegarredonda (1460m) (2h), on passarem la nit.

Vega La Piedra, dirigint-nos a Vegarredonda



Entorn de Vegarredonda

A mitja tarda, en Pito i jo decidim pujar fins el Mirador de Ordiales (1h), des d'on podem gaudir d'unes excel·lents vistes del Cotalba (2026m) i sobre el Valle de Angón.


Cim del Cotalba

Valle de Angón

Mirador de Ordiales
De tornada al refugi, dutxa i excel·lent sopar ("carne borracha") preparat per l'Andrés, l'excèntric guarda del refugi.
La principal dificultat de la cinquena etapa serà la navegació per terreny kàrstic. A més, s'hi afegeix la dificultat de la boira, fet que encara dificultarà més l'orientació per aquest terreny amb colls poc definits, farcit de dolines i sense punts clars de referencia. Entre el característic Orbayu (és el "xirimiri" basc, res a veure amb el company Orbay), abandonem el refugi i accedim al Collado de la Mazada (2h). 

Grups d'isards ens acompanyen durant el recorregut
Envoltem el circ calcari del Jou de las Pozas i passem per la Fuente Prieta, on trobem un campament d'espeleòlegs que estan realitzant prospeccions en grutes properes.

Jou de las Pozas
Superem una succesió de dolines i, sota les imponents parets de la Peña Santa de Castilla (2596m), accedim a la Vega Huerta. Nou exercici de navegació per a evitar cometre l'error de continuar, en baixada, per la canal de Capozo, que ens portaria a la Garganta del Cares. Ans al contrari, prenem el sender que, en dirección sud, ens dirigeix cap a la Canal del Perro (2h).

Vega Huerta. Al fons, la Peña Santa de Castilla
   

Peña Santa de Castilla
Ràpid descens fins el Frade i, entre un inmens bosc de faigs i roures (incloent-ne un de mil·lenari), arribem al refugi de Vegabaño, on tornem a gaudir d'un excel·lent sopar.

Fageda d'accés a Vegabaño


Refugi Vegabaño
Superat el meridià del nostre recorregut, iniciem la sisena etapa que, després de superar el coll de Dobres, ens portarà fins a Posada de Valdeón, on podrem habituallar-nos, ja que les nostres existències de queviures están sota mínims (2h).

La Peña Beza, des del refugi de Vegabaño


Soto de Valdeón
Per guanyar temps, ens dirigim per carretera fins al proper poble de Cordiñanes, on comença la impressionant pujada al refugi de Collado Jermoso (2064m) (3h).

Cordiñanes, on comença el camí de pujada a Collado Jermoso.
Teòricament, no tenim reserva per a dormir al refugi, sinó que els responsables ens llogaran una tenda per a poder dormir. Les males condicions meteorològiques, però, han generat algunes anul·lacions i, finalment, podrem passar la nit en aquest refugi d'estil alpí.

Refugi de Collado Jermoso

Peculiar entrada a la nostra habitació

Capvespre a Collado Jermoso, amb l'inici del recorregut de l'endemà.
I, finalment, amb les forces una mica justetes, especialment després de la forta pujada del dia anterior, encarem la darrera jornada de la nostra travessa, que ens permetrà tancar l'anell al mateix refugi d'Urriellu, on tenim els estris d'escalada.
Prenem el camí de Liordes i passem per les Colladinas, des d'on podem gaudir d'unes excel·lents vistes sobre Collado Jermoso i la Vall de Valdeón.

Collado Jermoso, desde Las Colladinas.
Guanyant alçada progressivament, assolim el coll que dóna accés a la Vega de Liordes i des d'on podem observar la Cabaña Verónica (2325m) (2h), un minúscul refugi construït a partir d'una cúpula metàl·lica que havia format part d'un portavions.

A punt d'arribar a Cabaña Verónica
Fent més d'una "sifonada", accedim a la cabana (1h).

Cabaña Verónica

Per l'ull de bou, a l'esquerra, el coll d'on procedim.

És innegable que a la cabana hi viu gent. Desganada, això sí.
De la Cabaña Verónica accedim al coll de Horcados Rojos (15'), des d'on localitzem el pedregal per on s'ha de fer el descens (equipat amb passamans, per a evitar alguna que altra desgràcia, que es veu, ja s'ha produït entre l'espècie Canis lupus familiaris). 

Descens dels Horcados Rojos
Des del fons de l'antiga glacera al refugi Urriellu és un passeig d'un parell de "sifonades" per terreny, com sempre, calcari (1h).

Baixada al refugi Urriellu, amb el Picu al fons.
Gaudim de fantàstiques vistes del Picu, el nostre proper objectiu. Aquest capítol, però, si us interessa, en la següent entrada.
Realment l'experiència ha estat força interessant i és recomanable per a persones amb un mínim de condició física i experiència en muntanya, ja que hi ha etapes en les que s'ha de superar força desnivell i poden resultar necessàries nocions d'orientació.

NOTA: els temps de les etapes són aproximats, ja que no varem prendre registres estrictes.