dissabte, 24 de setembre de 2011

Illa de La Palma

La Cumbrecita
Crec recordar que va ser durant el mes d'abril d'enguany que, tot rumiant alguna destinació de cara a les vacances, gent del Cabildo de la illa de La Palma, a l'arxipèlag canari, va passar pel Centre Excursionista de Badalona per a deixar-hi informació de les rutes de senderisme que han habilitat a l'illa. Es tracta, bàsicament, d'antics camins que facilitaven les comunicacions entre els diferents pobles d'aquesta illa tant singular orogràficament.
El centre de l' illa està dominat, indiscutiblement, per la Caldera de Taburiente, un enorme cràter envoltat de vertiginoses parets que s'alcen fins als 2400m. El perímetre de la caldera forma part d'un dels grans recorreguts de la Palma (GR 131). Aquest sender facilita la pujada als diferents cims del cràter, des del Roque de los Muchachos (2426m), fins el pico de las Ovejas (1854m), passant, entre altres pel Pico de la Nieve (2239m) o la Punta de los Roques (2087m). En aquesta ocasió, tenint present que viatjava amb n'iris, vaig pensar en un recorregut parcial per aquest GR. Concretament, varem arribar amb cotxe fins el mirador de Los Andenes (prepareu la Biodramina; pujada brutal desde Sta. Cruz per carretera amb interminables curves) i varem caminar fins el proper Pico de la Cruz (2351m).

Pico de la Cruz

Després d'observar tota la Caldera desde les alçades, cal invertir un parell de jornades per visitar-hi el seu interior. Per fer-ho, hi ha dues opcions d'accés. La primera és el mirador de La Cumbrecita. Des del minúscul aparacament (capacitat per a 14 cotxes), tenim diferents possibilitats: 1) ruta dels miradors; circuit circular d'uns 60 minuts de durada que ofereix unes extraordinàries vistes sobre les parets i l'interior de la Caldera. És una ruta molt senzilla sense grans desnivells, 2) ruta a l'interior de la caldera, fins la zona d'acampament (PRLP 13.1); consta algun sector amb risc de desprendiments. S'ha de tenir en compte també que la ruta no és circular i, per tant, cal lligar logística de retrorn i, 3) pujada al Pico Bejenado, fantàstic observatori sobre la caldera, per una banda, i el sud de l'illa, per l'altra. A més, també existeix la possibilitat de pujar fins el refugi de Punta de los Roques.

L'espai de la Caldera de Taburiente és un parc nacional i, per tant, el seu excés està controlat. Concretament, per accedir a la Cumbrecita amb cotxe propi s'ha de fer una reserva, fent-hi constar hora d'arribada i hora de sortida. Segons la meva opinió, greu error. L'accés amb cotxe particular s'hauria de prohibir i s'hauria d'habilitar, alternativament, un servei de bus (similar al parc nacional d'Ordesa), tenint l'opció de realitzar l'activitat de senderisme tranquilament, sense estar pendent del rellotge. Ja vaig fer el comentari a un dels responsables del centre de visitants del parc nacional (excel·lent visita) i també per escrit.


L'altra possibilitat d'entrada a la caldera és el Barranco de las Angustias, que representa la sortida natural de l'interior de la formació volcànica. En aquest cas, tot i que l'entrada amb vehicle particular no genera cap dificultat (bé, exceptuant la terrorífica carretera que s'ha de recòrrer, en pujada, farcida de revolts tancadíssims i microbusos en sentit contrari), ens trobem amb el minúscul aparcament de Los Brecitos on, la cosa sembla una presa de pèl, hi ha una senyal de prohibit aparcar !!

Mirador de los Brecitos
Si resta espai, el cotxe es pot deixar ben ajustat al marge de la carretera. Des d'aquest mirador es pot recòrrer el sender PR LP 13 que, en constant descens ens sitúa en el llit d'aigua que prové d'un naixement de l'interior de la Caldera (Hoyo Verde), en una zona habilitada per a fer-hi acampament (90 minuts).

Caldera de Taburiente

Si es disposa de temps i s'ha deixat el cotxe a la zona d'aparcament del barranc de Las Angustias (on s'ha de prendre un taxi), es pot fer el recorregut circular (3h).

La part sud de l'illa està dividida longitudinalment per una carena volcànica (Cumbre Nueva. i Cumbre Vieja). Per la seva còmoda accesibilitat, en destaca el volcà San Antonio, on s'ha de pagar per a poder accedir-hi i el volcà Teneguía, el darrer en entrar en erupció, l'any 1971.
Volcà San Antonio
Una senzilla pujada a través del sender GR 131 / E7 permet, en 15-20 minuts, assolir el cim i gaudir de les extraordinàries vistes sobre la Punta de Fuencaliente, el punt més meridional de La Palma.

Volcà Tenguía
A més, s'hi poden veure les salines que, durant els mesos d'estiu, produeixen grans quantitats de sal marina.

Salines de Fuencaliente
Malgrat la seva limitada extensió, a l'illa de la Palma s'hi poden trobar diferents microclimes que en condicionen la seva vegetació i, conseqüentment, el seu paissatge. La zona nord-est rep la influència dels càlids i humits vents alisis que topen amb les parets de la Caldera i generen les condicions necessàries per al desenvolupament d'extraordinaris boscos de laurisilva i falgueres.

S'hi poden recomanar dues rutes: la primera, pel Parc Natural del Cubo de la Galga i, la segona, la pujada a los Nacientes de Marcos i Cordero, des del Centro de Interpretación Los Tilos. Des del poble de La Galga neix el PR LP5 que s'enfila fins la Crestería de la Caldera.

Alternativament, es pot realitzar una ruta circular fins el mirador de Somada Alta i gaudir, si la boira ens ho permet, d'unes fantàtiques vistes sobre la costa est de l'illa.

Mirador de Somada Alta
Aquest recorregut ens permet gaudir d'un bosc molt dens de falgueres de mides gegants.

La baixada s'ha de fer amb compte no torçar-se els turmells ja que el sender és molt dret i cal controlar la velocitat (3h).

L'altra opció, molt més exigent físicament, recorre el senser PR LP6. Deixem el cotxe uns 500m abans d'arribar al centre d'interpretació de Los Tilos, on trobem l'inici de la pista a ma esquerra.

Després d'uns 30 minuts, abandonem la pista i prenem un corriol a ma esquerra. Després de creuar un profund barranc, encara dins el bosc de laurisilva, iniciem una forta i constant pujada. Després d'uns 45 minuts ja podem observar com, gradulament, disminueix la influència de la humitat i, en conseqüència, la vegetació. Ara ens trobem inmersos en un bosc de pi canari i anem travessant barrancs (compte amb despreniments !) fins accedir a l'antiga llera del Barranco del Agua. Remuntem el barranc (30') i, finalment, després d'una darrera pujada per sender (30') arribem al Naciente de Cordero, primer, i després de creuar un túnel de només 150cm d'alt, al Naciente de Marcos.

És molt bonic veure com apareix l'aigua entre les dretes parets que formen part de la vessant exterior de la Caldera.

Naciente de Marcos
En aquest punt, es pot seguir el sender i plantejar-se realitzar una ruta circular. Un parell d'inconvenients, però, fan decidir-me per desfer el mateix camí de pujada: 1) és necessari un frontal per a poder creuar els diferents túnels del camí (es tracta d'una antiga construcció que es va dur a terme per a canalitzar l'aigua dels naixements). N'he intentat creuar un, mig inundat i amb unes filtracions brutals d'aigua, i he quedat com un pollet;
túnel inundat
sortida del túnel
i, 2) s'ha de prendre un taxi per a poder tornar al punt on s'ha deixat el cotxe.

L'illa de la Palma està farcida de paissatges molt diferents els uns dels altres i l'àmplia xarxa de senders magníficament senyalitzats (www.senderosdelapalma.com) en possibilita el seu recorregut a peu. Cal tenir en compte que, majoritàriament, el turisme que es desplaça a l'illa busca, com a la resta de l'arxipèlag, sol, bona temperatura, descans i platja. Per tant, és freqüent trobar-nos amb senders que han estat eixamplats per a poder-hi fer circular cotxes, alguns taxistes oferint-nos els serveis per a recòrrer part dels camins i algun ximple caminant entre les roques volcàniques amb els populars "crocs".

diumenge, 11 de setembre de 2011

Via ferrata Regina (Oliana)


a mitjans d'agost, amb el company Manel Orbai, decidim intentar una de les vies ferrades més comentades de Catalunya: la Regina, a la paret dels Esplovins, uns kilòmetres passat Oliana.
Passem la nit a la furgoneta, molt a prop de peu de via. D'aquesta manera, a primera hora del matí remuntem el corriol que neix a peu de túnel de la carretera i, que en 20 minuts, ens sitúa a l'inici de la ferrata.


La via comença molt aèria i és constant la sensació de verticalitat sobre el pantà d'oliana.


El primer tram finalitza abans d'accedir al pont tibetà i ofereix dues possibilitats: 1) abandonar la via i 2) pujar l'esperò de l'esquerra i/o continuar la ferrata. El pas del pont és espectacular i la seva sortida totalment vertical.

El segon tram de la via alterna remuntades verticals amb flanquejos horitzontals, igualment penjats al buït. El final d'aquest sector coincideix amb la via de baixada (camí equipat Joan Nubiola) i representa una altra opció d'escapatòria.
El tercer tram també comença amb "trampera". Els braços ja comencen a sentir cansament i un rètol ja adverteix que aquí s'acaben "mis primeras ferratas feber". S'han de superar les primeres "panxes" i tirar amb força de braços. La calor també es comença a fer sentir (ja portem 3h de via). Probablement, el pas més difícil és una "panxa" que ens sitúa davant del "pas de la fe", un canvi de paret que no és massa complicat, però que s'ha de realitzar amb calma i després d'haver descansat una mica de braços.

http://www.youtube.com/watch?v=PJQP2wV3VJM&feature=mfu_in_order&list=UL

Després de superar-lo seguim progressant verticalment fins que la via, en el seu darrer sector, ens ofereix dues possibilitats: la sortida per la dreta, complicada i molt vertical, o per l'esquerra, un flanqueig igualment vertical, però menys exigent físicament.


http://www.youtube.com/watch?v=NWenGafBQe4

En manel, bon escalador, opta per la dreta. Jo, més novell, per l'esquerra. La sorpresa, però, és que, posteriorment, encara s'ha de remuntar un darrer sector d'uns 20 metres que, per accedir-hi, s'ha de superar una "panxa", un xic complicada.
Finalitzem la via i reposem forces, tot contemplant les parets que ens envolten i un grup de voltors que planejen buscant menjar. El retorn el realitzem pel camí equipat Joan Nubiola (recomano mantenir l'arnés per a la baixada). Hem fet la via amb una mica més de 4h.
La Regina és una via perfectament equipada, llarga, vertical i espectacular. Sense cap mena de dubte, una de les millors de Catalunya.