dimecres, 7 de desembre de 2011

Roca del Corb


Massís de Sant Honorat
Ja fa algunes setmanes que no actualitzo el contingut del blog. I no és per manca d'activitats, ja que no m'he quedat a casa tocant-me el "ninot", sinó que he cregut que era activitat d'escàs interès per a ésser publicada o ressenyes ja comentades anteriorment, com per exemple, la ferrada de Baumes Corcades o l'inici de temporada d'esquí de muntanya per la zona d'Ulldeter.
En aquesta ocasió, aprofitant parcialment el pont d'inici de desembre, n'Iris i jo prenem la furgoneta i passem la nit a l'entrada de l'Hotel Can Boix, al costat del poble de Peramola (Alt Urgell). A primera hora del matí, després d'esmorzar i amb una temperatura entre 0 i 5 º, hem iniciat la nostra ruta de senderisme.


Travessem el citat hotel i prenem un camí estret i en constant pujada (no s'ha de seguir el camí de St. Honorat !!) fins a superar el Grau de la Porta i, seguidament, fins a la cruïlla de Quatre Camins (la pista puja desde Peramola).


Seguim pujant (NE) i passem pel costat del Forat del Corb. Continuem per l'ampla pista fins a veure les parets de la Roca del Corb i, entremig del massís, la petita ermita de Sant Salvador.

Ermita de Sant Salvador
Situats a la base de la muralla, prenem un corriol a l'esquerra (marques grogues i blaves) i envoltem tota la serra, gaudint d'unes vistes excel·lents. Podem visitar la Casa del Corb, curiós habitatge excavat dins la mateixa roca. No és gens extrany veure escaladors en plena activitat.

Roca del Corb
Després de completar gairebé tota la volta, trobem un petit corriol que, en 10 minuts, ens permet accedir a les restes de l'ermita de Sant Salvador (probablement, l'ermita més petita de tot Catalunya).


Desfem el camí de pujada i acabem de tancar el circuit a la Roca del Corb. Gairebé 4h de recorregut. Excel·lent dia de finals de tardor. N'Iris està en plena forma !!   

dilluns, 31 d’octubre de 2011

La foradada de cantonigròs

en aquesta ocasió, n'iris i jo compartim una interessant sortida matinal amb els companys jose i emili (plus emili jr i anna).

Ens trobem a santa maria de corcó, on deixem un dels 2 cotxes al carrer del pont. Amb l'altre arribem a cantonigròs i aparquem al costat del camp de futbol. Prenem l'ampla pista que, en direcció est, davalla cap a la fondalada. Arribem a una cruïlla on un parell de senyalitzacions ens indiquen la foradada. Hi accedim i aprofitem per a fer fotografies i esmorzar.


Fins ara tot ha anat cap avall. A partir d'aquest punt, prenem un petit sender que, just sota el rocam, l'envolta i facilita l'accés a l'enorme forat sobre la bassa. Continuem pel mateix sender, seguint senyals grogues i superem un segment equipat amb cadenes (compte la canalla !!). Combinant senders força embrossats i camins més amples arribem a l'entrada de l'esquirol (o santa maria de corcó).

Abans de recuperar el cotxe, arribem al dólmen de puigsespedres i ens fem les darreres fotografies. Prenem el cotxe i retornem a cantonigròs on ens hi quedem a dinar.


Tot i que el cel mig ennuvolat no ens ha deixat gaudir del sol, ha estat un excel·lent matí amb canalla.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Illa de La Palma

La Cumbrecita
Crec recordar que va ser durant el mes d'abril d'enguany que, tot rumiant alguna destinació de cara a les vacances, gent del Cabildo de la illa de La Palma, a l'arxipèlag canari, va passar pel Centre Excursionista de Badalona per a deixar-hi informació de les rutes de senderisme que han habilitat a l'illa. Es tracta, bàsicament, d'antics camins que facilitaven les comunicacions entre els diferents pobles d'aquesta illa tant singular orogràficament.
El centre de l' illa està dominat, indiscutiblement, per la Caldera de Taburiente, un enorme cràter envoltat de vertiginoses parets que s'alcen fins als 2400m. El perímetre de la caldera forma part d'un dels grans recorreguts de la Palma (GR 131). Aquest sender facilita la pujada als diferents cims del cràter, des del Roque de los Muchachos (2426m), fins el pico de las Ovejas (1854m), passant, entre altres pel Pico de la Nieve (2239m) o la Punta de los Roques (2087m). En aquesta ocasió, tenint present que viatjava amb n'iris, vaig pensar en un recorregut parcial per aquest GR. Concretament, varem arribar amb cotxe fins el mirador de Los Andenes (prepareu la Biodramina; pujada brutal desde Sta. Cruz per carretera amb interminables curves) i varem caminar fins el proper Pico de la Cruz (2351m).

Pico de la Cruz

Després d'observar tota la Caldera desde les alçades, cal invertir un parell de jornades per visitar-hi el seu interior. Per fer-ho, hi ha dues opcions d'accés. La primera és el mirador de La Cumbrecita. Des del minúscul aparacament (capacitat per a 14 cotxes), tenim diferents possibilitats: 1) ruta dels miradors; circuit circular d'uns 60 minuts de durada que ofereix unes extraordinàries vistes sobre les parets i l'interior de la Caldera. És una ruta molt senzilla sense grans desnivells, 2) ruta a l'interior de la caldera, fins la zona d'acampament (PRLP 13.1); consta algun sector amb risc de desprendiments. S'ha de tenir en compte també que la ruta no és circular i, per tant, cal lligar logística de retrorn i, 3) pujada al Pico Bejenado, fantàstic observatori sobre la caldera, per una banda, i el sud de l'illa, per l'altra. A més, també existeix la possibilitat de pujar fins el refugi de Punta de los Roques.

L'espai de la Caldera de Taburiente és un parc nacional i, per tant, el seu excés està controlat. Concretament, per accedir a la Cumbrecita amb cotxe propi s'ha de fer una reserva, fent-hi constar hora d'arribada i hora de sortida. Segons la meva opinió, greu error. L'accés amb cotxe particular s'hauria de prohibir i s'hauria d'habilitar, alternativament, un servei de bus (similar al parc nacional d'Ordesa), tenint l'opció de realitzar l'activitat de senderisme tranquilament, sense estar pendent del rellotge. Ja vaig fer el comentari a un dels responsables del centre de visitants del parc nacional (excel·lent visita) i també per escrit.


L'altra possibilitat d'entrada a la caldera és el Barranco de las Angustias, que representa la sortida natural de l'interior de la formació volcànica. En aquest cas, tot i que l'entrada amb vehicle particular no genera cap dificultat (bé, exceptuant la terrorífica carretera que s'ha de recòrrer, en pujada, farcida de revolts tancadíssims i microbusos en sentit contrari), ens trobem amb el minúscul aparcament de Los Brecitos on, la cosa sembla una presa de pèl, hi ha una senyal de prohibit aparcar !!

Mirador de los Brecitos
Si resta espai, el cotxe es pot deixar ben ajustat al marge de la carretera. Des d'aquest mirador es pot recòrrer el sender PR LP 13 que, en constant descens ens sitúa en el llit d'aigua que prové d'un naixement de l'interior de la Caldera (Hoyo Verde), en una zona habilitada per a fer-hi acampament (90 minuts).

Caldera de Taburiente

Si es disposa de temps i s'ha deixat el cotxe a la zona d'aparcament del barranc de Las Angustias (on s'ha de prendre un taxi), es pot fer el recorregut circular (3h).

La part sud de l'illa està dividida longitudinalment per una carena volcànica (Cumbre Nueva. i Cumbre Vieja). Per la seva còmoda accesibilitat, en destaca el volcà San Antonio, on s'ha de pagar per a poder accedir-hi i el volcà Teneguía, el darrer en entrar en erupció, l'any 1971.
Volcà San Antonio
Una senzilla pujada a través del sender GR 131 / E7 permet, en 15-20 minuts, assolir el cim i gaudir de les extraordinàries vistes sobre la Punta de Fuencaliente, el punt més meridional de La Palma.

Volcà Tenguía
A més, s'hi poden veure les salines que, durant els mesos d'estiu, produeixen grans quantitats de sal marina.

Salines de Fuencaliente
Malgrat la seva limitada extensió, a l'illa de la Palma s'hi poden trobar diferents microclimes que en condicionen la seva vegetació i, conseqüentment, el seu paissatge. La zona nord-est rep la influència dels càlids i humits vents alisis que topen amb les parets de la Caldera i generen les condicions necessàries per al desenvolupament d'extraordinaris boscos de laurisilva i falgueres.

S'hi poden recomanar dues rutes: la primera, pel Parc Natural del Cubo de la Galga i, la segona, la pujada a los Nacientes de Marcos i Cordero, des del Centro de Interpretación Los Tilos. Des del poble de La Galga neix el PR LP5 que s'enfila fins la Crestería de la Caldera.

Alternativament, es pot realitzar una ruta circular fins el mirador de Somada Alta i gaudir, si la boira ens ho permet, d'unes fantàtiques vistes sobre la costa est de l'illa.

Mirador de Somada Alta
Aquest recorregut ens permet gaudir d'un bosc molt dens de falgueres de mides gegants.

La baixada s'ha de fer amb compte no torçar-se els turmells ja que el sender és molt dret i cal controlar la velocitat (3h).

L'altra opció, molt més exigent físicament, recorre el senser PR LP6. Deixem el cotxe uns 500m abans d'arribar al centre d'interpretació de Los Tilos, on trobem l'inici de la pista a ma esquerra.

Després d'uns 30 minuts, abandonem la pista i prenem un corriol a ma esquerra. Després de creuar un profund barranc, encara dins el bosc de laurisilva, iniciem una forta i constant pujada. Després d'uns 45 minuts ja podem observar com, gradulament, disminueix la influència de la humitat i, en conseqüència, la vegetació. Ara ens trobem inmersos en un bosc de pi canari i anem travessant barrancs (compte amb despreniments !) fins accedir a l'antiga llera del Barranco del Agua. Remuntem el barranc (30') i, finalment, després d'una darrera pujada per sender (30') arribem al Naciente de Cordero, primer, i després de creuar un túnel de només 150cm d'alt, al Naciente de Marcos.

És molt bonic veure com apareix l'aigua entre les dretes parets que formen part de la vessant exterior de la Caldera.

Naciente de Marcos
En aquest punt, es pot seguir el sender i plantejar-se realitzar una ruta circular. Un parell d'inconvenients, però, fan decidir-me per desfer el mateix camí de pujada: 1) és necessari un frontal per a poder creuar els diferents túnels del camí (es tracta d'una antiga construcció que es va dur a terme per a canalitzar l'aigua dels naixements). N'he intentat creuar un, mig inundat i amb unes filtracions brutals d'aigua, i he quedat com un pollet;
túnel inundat
sortida del túnel
i, 2) s'ha de prendre un taxi per a poder tornar al punt on s'ha deixat el cotxe.

L'illa de la Palma està farcida de paissatges molt diferents els uns dels altres i l'àmplia xarxa de senders magníficament senyalitzats (www.senderosdelapalma.com) en possibilita el seu recorregut a peu. Cal tenir en compte que, majoritàriament, el turisme que es desplaça a l'illa busca, com a la resta de l'arxipèlag, sol, bona temperatura, descans i platja. Per tant, és freqüent trobar-nos amb senders que han estat eixamplats per a poder-hi fer circular cotxes, alguns taxistes oferint-nos els serveis per a recòrrer part dels camins i algun ximple caminant entre les roques volcàniques amb els populars "crocs".

diumenge, 11 de setembre de 2011

Via ferrata Regina (Oliana)


a mitjans d'agost, amb el company Manel Orbai, decidim intentar una de les vies ferrades més comentades de Catalunya: la Regina, a la paret dels Esplovins, uns kilòmetres passat Oliana.
Passem la nit a la furgoneta, molt a prop de peu de via. D'aquesta manera, a primera hora del matí remuntem el corriol que neix a peu de túnel de la carretera i, que en 20 minuts, ens sitúa a l'inici de la ferrata.


La via comença molt aèria i és constant la sensació de verticalitat sobre el pantà d'oliana.


El primer tram finalitza abans d'accedir al pont tibetà i ofereix dues possibilitats: 1) abandonar la via i 2) pujar l'esperò de l'esquerra i/o continuar la ferrata. El pas del pont és espectacular i la seva sortida totalment vertical.

El segon tram de la via alterna remuntades verticals amb flanquejos horitzontals, igualment penjats al buït. El final d'aquest sector coincideix amb la via de baixada (camí equipat Joan Nubiola) i representa una altra opció d'escapatòria.
El tercer tram també comença amb "trampera". Els braços ja comencen a sentir cansament i un rètol ja adverteix que aquí s'acaben "mis primeras ferratas feber". S'han de superar les primeres "panxes" i tirar amb força de braços. La calor també es comença a fer sentir (ja portem 3h de via). Probablement, el pas més difícil és una "panxa" que ens sitúa davant del "pas de la fe", un canvi de paret que no és massa complicat, però que s'ha de realitzar amb calma i després d'haver descansat una mica de braços.

http://www.youtube.com/watch?v=PJQP2wV3VJM&feature=mfu_in_order&list=UL

Després de superar-lo seguim progressant verticalment fins que la via, en el seu darrer sector, ens ofereix dues possibilitats: la sortida per la dreta, complicada i molt vertical, o per l'esquerra, un flanqueig igualment vertical, però menys exigent físicament.


http://www.youtube.com/watch?v=NWenGafBQe4

En manel, bon escalador, opta per la dreta. Jo, més novell, per l'esquerra. La sorpresa, però, és que, posteriorment, encara s'ha de remuntar un darrer sector d'uns 20 metres que, per accedir-hi, s'ha de superar una "panxa", un xic complicada.
Finalitzem la via i reposem forces, tot contemplant les parets que ens envolten i un grup de voltors que planejen buscant menjar. El retorn el realitzem pel camí equipat Joan Nubiola (recomano mantenir l'arnés per a la baixada). Hem fet la via amb una mica més de 4h.
La Regina és una via perfectament equipada, llarga, vertical i espectacular. Sense cap mena de dubte, una de les millors de Catalunya.

dissabte, 20 d’agost de 2011

cicloturisme per la selva negra (III)

No resta massa terreny per acabar de creuar la selva negra. Tenim clar que volem assolir el punt més alt d'aquesta zona, el Feldberg (1495m), però no estem gaire convençuts del recorregut que seguirem posteriorment.
Sortim del llac Titisee i enfilem, per carretera molt transitada, la pujada a un coll de muntanya que ens situa a la cruïlla de l'accés a la zona d'esquí del Feldberg. El dia no és massa agradable i dins el grup s'escolten veus de poques ganes de pujar fins el cim. Som a la cota baixa d'aquest complex hivernal i evitant esmerçar temps excessiu per a descansar, que podria generar "ganduleria", inicio la pujada per un corriol. Molt "tiesu" al principi, però s'estova com un xaiet a mida que es va progressant. L'arribada al cim és molt còmode.
Xerrem una estona amb una noia alemanya que fa de guarda. Parla força bé en castellà, amb molt accent andalús. Fem la baixada per una altra pista que ens condueix fins la Todtnauer Hof i, seguidament per carretera de baixada vertiginosa, arribem a Todtnau, on dinem. En aquest poble hi tenen instal·lat un circuit de descens.

Després de dinar, prenem ruta cicloturista fins arribar al petit poble de Geschwend. Per pista de btt arribem a Präg on comença la pujada d'un interessant coll de muntanya.

Rapidíssima baixada fins a Todtmoos, un petit poble de muntanya farcit d'hotels i cases d'hostes (el negoci el tenen a l'hivern perque hi ha una petita instal·lació d'esquí alpí). Tot i que només són les 5 de la tarda, decidim allotjar-nos en aquest bonic llogarret perque el temps amenaça pluja. I l'encertem. Mitja hora més tard cau un xàfec que ens hagués deixat com a pollets sobre la bicicleta (55km; desnivell = 1250m).

Iniciem el dia visitant l'esglèsia de Todtmoos. El nostre objectiu és arribar fins a la localitat de Schopfheim, a tocar de la frontera amb Suïssa, i prendre un tren de retorn fins a Freiburg. A més, com que volem disposar de temps suficient per a visitar la capital de la selva negra, calculem que a migdia hauríem de finalitzar la darrera etapa.

Amb aquests condicionants, doncs, prenem una carretera que en baixada constant ens porta fins a Wehr (cap atractiu).

Posteriorment, per ruta cicloturista i en no més de 30 minuts, arribem a la ciutat de Schopfheim, final de la nostra travessa a la selva negra (30 km; desnivell = 200m).


Prenem un tren fins a Basilea (Suïssa) i des d'aquí un altre fins a Freiburg. Hi arribem al migdia i després de dinar, aprofitem per a visitar la ciutat i comprar-hi alguns records. La veritat és que és una ciutat amb molta vitalitat, on moltíssima gent utilitza la bicicleta per a desplaçar-se.

Tot un luxe per a qualsevol persona que s'estimi aquest giny.


En total hem estat pedalant durant 7 dies, recorregut més de 360km i superat gairebé 5000m de desnivell. Personalment, he gaudit força de la meva primera experiència cicloturista, però, sincerament, m'estimo més els circuits de bicicleta de muntanya. Això sí, amb el pes força limitat i les mateixes persones que m'han acompanyat en aquesta experiència. Salutacions a en manel i en pep !!

dimecres, 17 d’agost de 2011

cicloturisme per la selva negra (II)

Triberg representa el pas de l'alta a la mitja (mittel, en alemany) selva negra. Ens aixequem ben d'hora i visitem el que diuen són els salts d'aigua més alts d'Alemanya. A mi em varen recordar una mica els ulls del Joeu, a la Vall d'Aran. I l'encertem ! quan sortim del recinte ens adonem que ja ha arribat la persona que cobra entrada per a la visita. Això que ens estalviem !! Com no podia ser d'altra manera, per sortir del poble hem de tornar a pujar la bestial rampa del dia anterior.

Entre boscos i prats arribem a Vörenbach. La nostra intenció és pedalar fins a Neustadt-Titisee, però no identifiquem correctament una cruïlla i continuem per una magnífica ruta cicloturista que condueix fins a Donaueschingen.


Hi dinem i visitem el Donauquelle, el que es considera el naixement del riu Danubi (Donau, en kartofel). Probablement, aquest punt no és el naixement real del riu, si no que se li atribueix un sentit més romàntic.











El dinar ha estat bastant consistent, plou una mica i tenim l'estació a 2 minuts.


Combinació perfecte per decidir prendre un tren fins la propera localitat de Villingen (de fet, Donaueschinge no té altre atractiu). Visitem la ciutat, maca i interessant i decidim buscar lloc per a passar la nit (descartem l'allunyat alberg). Després de comprobar que en 3 hotels no tenien una habitació lliure, trobem allotjament en un petit hostal amb habitacions molt còmodes i molt ben decorades. I l'esmorzar del dia següent també va resultar molt interessant !! (40 km; desnivell = 550m).

El dia següent finalitzem la visita a Villingen.

Prenem les bicicletes i, per una altra ruta cicloturista, tornem al poble de Vörenbach. Aquesta vegada hi accedim per boscos en ple procés de tala i el perill l'identifiquem en els camions que transporten els enormes troncs.

Resseguint part de la ruta del dia anterior, aquest cop sí, identifiquem la cruïlla que hem de prendre per arribar a Neustadt-Titisee. Per carretera, pujem un port de muntanya, fins a Eisenbach on s'inicia la baixada fins el nostre objectiu. En aquesta zona de la selva negra, els boscos van cedint l'espai a interminables prats. El paissatge és extraordinari ! Dinem a Neustadt-Titisee i finalitzem els 10 km que ens resten fins el llac. La zona és força turística i s'hi veu molt ambient. Una altra vegada, l'alberg es troba a la punta oposada de la zona més concorreguda i decidim instal·lar-nos a la mateixa Gesthäus on l'any anterior havia estat en Pep. Simpatiquíssima la senyora que la regenta. Aprofitem per a fer bugada i rentar maillots, mitjons i pantalons. Gelat, cervesa i relax a la vora del llac (55 km; desnivell = 600m).


No us podeu perdre el tercer i darrer capítol de la sèrie !!

dimecres, 10 d’agost de 2011

cicloturisme per la Selva Negra (I)

Ja feia setmanes que, amb l'amic Manel Orbai, portàvem preparant una ruta amb bicicleta de muntanya per la Selva Negra, una enorme extensió de turons farcits de boscos de pi i avets, extremadament densos.

Aquesta circumstància dificulta el pas de la llum i confereix aquesta foscor caracterísitica que adjectiva, molt adequadament, el nom de selva (schwarzwald, en alemany). Aquesta zona muntanyosa es troba situada al sud d'Alemanya, dins el land de Baden-Wütemberg, molt a prop del departament francès d'Alsàcia.




Sortim de Barcelona acompanyats de l'amic Pep Ulldemolins que, a darrera hora s'ha incorporat al projecte. El primer contratemps no es fa esperar. Just creuar la frontera francesa (bé, el que en queda), tenim pana a la furgoneta. Afortundament, la traça del company Manel permet solventar el problema amb la transmissió de la caixa de canvis i podem proseguir el viatge fins a Freiburg, capital de la Selva Negra, on passem la nit a la furgoneta.




Ens aixequem a primera hora del matí i carreguem les bicicletes amb les alforges.
Ens dirigim cap a l'estació i prenem un primer tren fins a Offenburg, un segon fins a Karlsruhe i, finalment, el tercer fins a Pforheim, inici de la nostra ruta. Alguns comentaris: 1) cal escollir adequadament el tren perque no en tots està permesa l'entrada de bicicletes; 2) en els que hi està permès, sempre hi ha un espai per a les bicicletes i, en força ocasions, de gom a gom (prova del respecte teutònic per les 2 rodes, fahrrad en alemany) i 3) la combinació dels enllaços és excel·lent (prova també de l'aposta per aquest medi de transport).






La intenció inicial és creuar la Selva Negra de nord a sud, resseguint els indicadors d'una ruta de bicicleta de muntanya. Comencem a pedalar a les portes de l'estació de Pforheim i ràpidament ens adonem que existeixen rutes cicloturistes, alternatives a la ruta de btt que tenim referenciada.

Decidim continuar per aquesta última, però a mida que avança el dia ens adonem de diferents circumstàncies: 1) el paissatge boscós esdevé molt monòton;





2) portem massa pes (uns 10kg) per afrontar els desnivells plantejats diàriament; 3) la ruta btt obvia molts pobles que ens poden oferir aigua, menjar i dormir; i 4) en Pep no porta pneumàtics per afrontar amb garantia els desnivells per pistes sorrenques. És per aquest motiu que decidim alternar ruta cicloturista amb la ruta amb btt.
La primera nit la passem en un hotel de Schömberg, un poble sense cap tipus d'atractiu. Destacar la gran dificultat de trobar fonts durant la primera jornada (30km; 900m de desnivell).




L'endemà sortim de Schömberg i en 15' ens plantem a Calmach, amb la sensació que hagués estat molt millor allargar la jornada anterior per a quedar-nos a dormir en aquest poble més bonic (i amb font !!).
Per ruta cicloturista arribem a Bad Wildbad, on reprenem la ruta btt, encarant una rampa duríssima que ens sitúa a les faldes del Sommerberg (784m) i, posteriorment, una serie de pistes planeres que ens condueixen a una cabana de fusta situada en una clariana de bosc, que serveixen menjar i beure.

Recuperem forces a base de salsitxa bullida característica i weissbier, abans d'iniciar el ràpid descens cap a Enzklösterle.





Continuem per ruta cicloturista fins a Besenfeld, Baiersbronn i, finalment Freudenstadt, on localitzem un alberg per a passar-hi la nit (78 km; 1250m de desnivell).





Un comentari: els albergs que hem anat localitzant durant tota la ruta acostumen a estar a les afores de la ciutat i tenen horaris molt rígids. Per tant, es fa difícil poder compaginar la visita a la ciutat amb l'allotjament en aquest tipus d'estances.




Iniciem la jornada amb la visita al centre de Freudenstadt.

Després de la sessió fotogràfica iniciem una pujada per pista fàcil amb l'objectiu d'assolir l'embassament de Stausee Kleine Kinzig, situat entre boscos molt espesos.
La intenció és fer el descens fins a la ciutat d'Alpirsbach, però ens adonem que és necessari remuntar un coll i decidim seguir la vall fins a Schiltach. Poble molt i molt bonic, on fem un ressopó.

Després de fer la digestió proseguim la vall fins a Schramberg i, ara sí, iniciem, per carretera, la pujada al coll de Fohrenbühl.

Descens brutal (el comptakilòmetres registra Vmax 75 km/h !!) fins a Hornberg i, seguint per carretera en ascens, passem davant el que es considera el rellotge de cucut més gran del món


(i marca l'hora correctament !!).

Finalment, arribada a Triberg, on tenim pensat passar-hi la nit (73 km; 1150m de desnivell). Localitzem l'alberg que ens consta en el mapa. Per accedir-hi s'ha de superar una rampa de 800m i fins a un 20% de desnivell (una autèntica animalada !!). I, oh, sorpresa, arribem fora d'horari d'atenció al públic. Emprenyats com una mona tornem a baixar al centre del poble i ens allotgem en un hotel familar.




No s'ha acabat la ruta. Si teniu interés, això no s'atura aquí. No us podeu perdre la segona part !!