dimecres, 29 de setembre del 2010

normandia

sempre m'ha interessat la història contemporània i, un dels capítols que més m'ha captivat ha estat la segona guerra mundial, especialment tots els aconteixements polítics que hi van derivar i l'estratègia militar de les grans operacions. I sense dubte, el desembarcament de les tropes aliades a les costes normandes s'ha de considerar un dels esdeveniments que més va influenciar en el desenvolupament final de la guerra i en la posterior organització política del vell continent.

Per tant, normandia, per a mi, era visita obligada.

Com que decideixo la modalitat de viatge "by my self", descarto desplaçament amb cotxe i opto per trajecte aeri barcelona-parís i tren parís-caen. No tinc present, però, alguns factors que poden alterar l'arribada a la ciutat normanda: 1) endarreriment de l'avió (sembla que és molt freqüent en la companyia vueling), 2) trànsit a parís (prenc l'orlybus per arribar a una estació de metro), 3) les dificultats per comprar un "punyetero" bitllet de metro (finalment trio l'opció "sinpa") i 4) la cua per comprar el bitllet de tren a l'estació de St Lazare (hi ha unes màquines automàtiques, però no m'acceptaven cap targeta de crèdit). Resultat: perdo el tren de les 18:45h. Afortunadament, 20 minuts més tard en surt un altre que, direcció cherburg, fa parada a caen.

Caen és una ciutat d'uns 100.000 hab. amb més de 1000 anys d'història (va ser residència de guillem el conqueridor durant el segle XI).

Sobta, però, trobar-se una ciutat tant antiga amb un aspecte tant modern. Car, el resultat dels bombardeigs de 1944 varen destruïr-la, gairebé en la seva totalitat i va ésser necessària la seva reconstrucció. Resulta una ciutat amable, ordenada i juvenil (conseqüència, suposo, de la seva condició de ciutat universitària). M'allotjo a l'hotel quatrans i visito el memorial (bus nº 2) i el castell. No tinc temps de visitar les 2 abadies i just puc fer una fotografia al riu orne, ja que tanquen l'oficina on he reservat el cotxe de lloguer (o millor dit, la "cafetera" amb rodes).


Per asfalt arribo a bayeux i, sense problemes, em presento a l'alberg ("family home"). Bayeux és d'aquells indrets que es fa difícil descriure: entre poble gran o ciutat petita (10000 hab). Els serveis, el turisme, la catedral, fan pensar millor en la segona opció. Però, l'olor, l'ambient, la quietud, recorden, inconfusiblement a un poble.


El cotxe em facilita moltíssim els desplaçaments. El primer dia decideixo arribar fins a l'altra punta de la península de cotentin, al Mt. St-Michel. Un dels llocs més turístics de frança, visita habitual de jubilats i massificació els mesos de juliol i agost. Tot això ja ho sabia. Però paga la pena!! La imatge del paratge desde la carretera/dic que hi dóna accés és impressionant.

El cotxe s'ha de deixar en un dels aparcaments habilitats en ambdós marges ("paganini"). Ara bé, controleu els horaris de la marea. D'altra banda podeu trobar el cotxe convertit en un submarí, ja que la pròpia carretera exerceix de dic i els aparacaments es troben per sota el seu nivell. Realitzo visita completa a l'abadia. És espectacular observar com es varen anar aixecant grans estructures sobre aquelles construïdes en segles anteriors (les segones actuen com a fonaments de les construccions superiors).

Després de la visita al Mt. St-Michel me'n vaig a passejar una estona pel port de Granville. Ciutat marinera des d'on és possible prendre un ferry i arribar a les illes Chaussey. Arribo massa tard. La marea marca els horaris i el ferry ha sortit a les 12 del migdia. M'entretinc en una fira de marisc on, per 5€, pots gaudir d'una dotzena d'ostres. El problema és que no em veig capaç de menjar-me-les tot sol.

Dilluns és dia de desembarcament. Tinc pensat endinsar-me a la península de cotentin, fins a St. Mere-Eglise i anar baixant per la costa de nacre fins a arromanches (població situada entre les platges d'Omaha i Gold). Resulta interessant la visita a l'esglèsia que es va fer famosa arrel de l'aterratge d'un paracaigudista que, per error, va quedar enganxat del campanar. Tant se l'estimen que hi han deixat un maniquí que reprodueix aquell incident del dia D.


A més, és curiós com els motius dels vitralls de l'esglèsia, lluny de reproduir figures reliogioses, es refereixen als paracaigudistes de la 82 divisió aerotransportada.
Continuo la visita per la casa museu del "dead man corner", on es fa referència a algunes de les operacions de la 101 divisió (prescindible).

El meu proper punt d'interés és el Point du Hoc. Aquest sí que resulta un indret digne d'ésser visitat.
Es tracta d'un penya-segat orientat a 2 vessants (a l'est: omaha beach; a l'oest utah beach). Encara es conserven els clots generats pels bombardeigs i part dels búnquers on hi havia les batèries alemanyes. Actualment s'hi estan fent obres de conservació per a evitar que la degradació de la part baixa del penya-segat pugui fer desplomar la pesada estructura de formigó del búnquer més septentrional.
Comença a ploure. I jo he de continuar el recorregut. Toca la platja d'omaha. Hi arribo per un dels punts de sortida seleccionats pels soldats de la 29 divisió d'infanteria: entre el sector charly i dog green. Són més de 6 kilòmetres de platja tancats per uns petits turons on s'hi varen ubicar les defenses. No fa l'efecte d'una platja de desembarcament: hi ha marea alta. La veritat és que se't glaça una mica el cor pensar en la carnisseria que es va originar un matí de juny de l'any 44.
Visitada la platja i el museu corresponent (una mica més interessant que l'anterior), la propera parada és el cementiri nord-americà. Centenars de creus blanques alineades mil·limètricament sobre una catifa de gespa més ben cuidada que la del camp nou.

No s'ha de perdre detall dels 2 mapes de les operacions militars que formen part del monument de record als soldats morts.
Seguint cap a l'est, aparco el cotxe a l'entrada del recinte de les bateries de longues-sur-mer. Encara s'hi conserven les peces originals d'artilleria ubicades per l'exèrcit alemany.

A mitja tarda acabo la jornada al bonic poble d'arromanches. La curiositat aquí són les restes del port artificial "mulberry b" (el "mulberry a" va desaparèixer a conseqüència d'un temporal) ordenat per winston churchill que va facilitar tota la logística posterior al desembarcament. El mar comença a cedir pas a les platges i les peces de l'antic port queden totalment al descobert.

I jo ja estic tant cansat que plego veles i me'n torno a bayeux.

I dimarts, toca tornar a badalona. Però aprofito el dia repetint visita a arromaches (museu i cinema) perque vull visitar el museu i el cinema360 i veure la platja amb marea alta. I, de tornada a parís, passo pel poble de livarot per a visitar la granja grandorge, on hi fabriquen un excel·lent formatge camembert, pont l'eveque i livarot. No cal dir que la visita inclou degustació gratuïta i no perdo l'ocasió de reposar forces.

Finalitzada la visita prenc l'autopista fins a parís i, després de 45 minuts de carabana a la "peripheric sud", arribo a l'aeroport, retorno el cotxe i avió fins a barcelona (on ja comencen a escalfar motors els piquets per la vaga general).

El viatge ha merescut molt la pena. Ha estat una molt bona experiència. I, el millor. M'he deixat prou motius com per a justificar una segona visita. Qui s'hi animi....