Alta Ruta de la Vanoise

La dent Parrachée

La ruta d'esquí de muntanya seleccionada enguany ha estat l'Alta Ruta de la Vanoise, un massís al cor de la Savoia que la majoria de nosaltres no coneixem i que tenim ganes d'explorar. La cirereta de la ruta serà el cim de La Grande Casse, el sostre d'aquest massís, amb una altura superior als 3800m, sense descartar l'oportunitat d'ascendir-ne a d'altres durant el recorregut pel Parc Nacional de la Vanoise.

Dia 1: Pralognan-refugi Roc de la Pêche 

Sortim a trenc d'alba de Badalona amb la intenció d'arribar a Pralognan entre les 14 i les 15h i poder accedir al primer refugi, abans de l'hora de sopar. Pralognan-en-Vanoise és una petita població situada a 1400m, a la Vall de Bozel, la vessant occidental del massís. Hi trobem una petita estació d'esquí alpí, per on és possible accedir de manera més senzilla i directe al Col de la Vanoise. La nostra intenció, però, és resseguir la vall que s'obre a S i arribar al refugi del Roc de la Pêche (https://www.refugeduroc.com). El recorregut és molt senzill, es tracta d'una carretera totalment innivada, sense cap tipus de dificultat. 

Sortida de Pralognan

 

En poc més de 2h 30' arribem a l'allotjament. Còmode, petites habitacions amb dutxa, però sopar escàs. Molt escàs.... igual que l'esmorzar. 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=256448820 

Dia 2: Refugi Roc de la Pêche-refugi de la Dent Parrachée (2520m)

El dia es desperta rúfol. Força rúfol. Abandonem el refugi i continuem endinsant-nos dins la vall, fins a trobar a la nostra esquerra un petit grup de cabanes, just al costat de la sortida d'un barranc. Caldrà remuntar-lo per la seva vessant, per una pronunciada pendent que superarem amb molta dificultat, enllaçant zetes molt forçades. La neu, acabada de caure, no facilita gens la progressió.

Superat aquest primer mur, seguim progressant per terreny més còmode, seguint les indicacions dels GPSs, car la visibilitat és molt limitada. Poc a poc anem guanyant alçada i en algun moment el cel s'obre esporàdicament i ens adonem de les enormes parets glaçades que ens envolten. Finalment, caldrà superar una darrera pala, força dreta també en la seva capçalera, per assolir el primer objectiu de la jornada, el Col d'Aussois (2914m). El plantejament inicial era fer l'ascensió a la propera Pointe de l'Observatoire, però la visibilitat és gairebé nul·la. Hi renunciem. Resseguim unes traces que ens condueixen a la sortida del coll i, miraculosament, davant nostre s'obre tota la vall que hem de davallar. Excel·lent descens, amb visibilitat molt bona i una neu sensacional. Davant nostre s'eleva la impressionant Pointe de l'Echelle.

Descens del Col d'Aussois

 

Durant el descens deixem enrere un primer refugi (Refuge Fond d'Aussois) i localitzem el recorregut per ascendir al Refuge de la Dent Parrachée, objectiu final de la jornada. Per terreny còmode tracem llargues diagonals i alguna zeta, però trobem glaç a la part superior de la pala que remuntem i algú de nosaltres pateix alguna relliscada. Sense conseqüències. El refugi s'amaga a l'extrem d'un espadat, uns 500m per sobre l'embassament del domini esquiable d'Aussois. Dormirem a 2515m. El refugi no és massa còmode: és petit i les habitacions poc confortables, però disposem d'un servei de dutxes, que sempre facilita una bona recuperació de forces (https://refugeladentparrachee.ffcam.fr/). 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=256662600

Dia 3: Refuge de la Dent Parrachée.  

La previsió de cara a la tercera jornada no és gaire optimista. Efectivament, el dia és molt ventós i la visibilitat força dolenta. No sembla que la gent estigui gaire disposada a fer activitat. Alguns grups descendeixen cap a les pistes d'esquí d'Aussois. Un parell de nosaltres intentem el recorregut de pujada al Col de Labby, però després de pujar uns 300m de desnivell, decidim tornar al refugi, on també han tornat un parell de nois francesos i un grup de 4 alemanyes.   

 

 

Comentem amb el guarda quines opcions podem valorar per prosseguir la nostra ruta: a) baixar a Aussois i amb servei de taxi dirigir-nos al Refuge de l'Arpont pel camí d'estiu; descartat, hi ha alguns passos molt exposats i perillosos; b) repetir nit al Refuge Dent Parrachée i intentar creuar el Col de Labby el dia següent, amb previsió de meteorologia més favorable; c) descartar continuar la ruta. Optem per l'opció b, i el guarda ens fa el favor de tramitar el canvi de reserva amb el Refuge de l'Arpont. 

 

Repetirem menú al Refuge de la Dent Parrachée

Serà dia de joc de cartes. Concretament de "comemierda".....

 

Dia 4: Refuge de la Dent Parrachée-Refuge de l'Arpont, par le Col de Labby. 

 

Ens aixequem amb el neguit de com serà la jornada, quina meteorologia ens espera i l'ultimàtum que no serà possible una tercera nit al refugi. I la veritat és que a l'exterior no pinta massa bé. El guarda ens va prometre un cel blau i, de moment, la visibilitat és similar al dia anterior. Sembla, però, que la intensitat del vent ha disminuït. Sense gaire marge de maniobra prenem tot el necessari per remuntar les pendents del dia anterior i guanyar nivell per accedir a la glacera de Labby. El grup d'alemanyes ha iniciat el mateix recorregut que nosaltres i sembla que un d'ells és un guia que s'orienta amb un GPS. La visibilitat és molt limitada i seguim les seves traces. Amb paciència i serenor, accedim a la glacera i assolim un plató envoltat d'una llarga barrera rocosa, on caldrà localitzar el pas clau de la jornada i de tota la ruta: el Col de Labby. Afortunadament el dia s'ha aclarit (li reconeixem el mèrit al guarda del refugi) i podem orientar-nos més objectivament. Malgrat consultar el GPS, no l'encertem. Remuntem les fortament inclinades pales que condueixen al Col du Moine. Després d'escoltar els crits del "guia alemany" i veure que feien marxa enrere, decidim seguir-los i tornar al punt d'inici, a la part més plana de la glacera.

 

Col de Labby, pas clau de la ruta

En aquest punt se'ns han unit els 2 alpinistes francesos que han començat a obrir traça en direcció al punt correcte del Col de Labby. Nosaltres, de moment, ens ho mirem des de la distància, ja que la neu caiguda els dies anterior no genera gens de confiança i observem un punt, un flanqueig d'uns 20m molt exposat, que serà difícil de superar pel risc d'allau (cercle vermell). Passa un francès.....la neu aguanta. Passa el segon, la neu segueix aguantant. Ara és el torn del grup d'alemanyes...cap incidència. I els següents ja serem nosaltres. Un a un, amb el culet ben apretat (no hi entraria ni una arbequina...) superem el ressalt. Sense altres complicacions assolim el coll. Se'ns obre davant de nosaltres la gelera de la Mahure, una excel·lent catifa de neu pols que gaudirem de valent. Superem una petita baixada a peu per a poder-nos calçar els esquís i entrem al paradís blanc. 

 

descens de la glacera de la Mahure

 

A cota 2625m aprox, abandonem la vall per on estem baixant i tornem a posar pells per remuntar un llom que ens introduirà a la Vall de l'Arpont. Tenim alguna dificultat per accedir, en baixada, a un plateau. Ens topem amb una barrera rocosa i no trobem una canal en condicions per a poder fer el descens. Naveguem amunt i avall i finalment trobem una pala glaçada, no massa inclinada, que ens facilita l'accés a una plana d'estanys (Lac de l'Arpont). La creuarem amb pells i anirem a buscar el punt de desaigua, on gaudirem d'un darrer descens que, en 10 minuts ens conduirà fins el refugi de l'Arpont (2310m).

 

Refuge de l'Arpont

 

Refugi molt còmode, amb un grup de 3 persones que el condueix que ens atenen molt amablement i ens donen tota la informació que els requerim. De 10 (https://refuge-arpont.vanoise.com/).

 

Dortoir del Refuge de l'Arpont

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=256840364

 

Dia 5: Refuge de l'Arpon-Dôme de Chasseforêt-Refuge Col de la Vanoise
 

La previsió meteorològica per les properes jornades és excel·lent. El dia anterior varem posar sobre la taula les dues opcions per fer el recorregut fins el Refuge du Col de la Vanoise: la primera, envoltant la Dôme de Chasseforêt, fins el Col du Pelve o, la segona, remuntar el Glacier de l'Arpont i fer el descens per la glacera de la Vanoise. El Philippe, guarda del refugi, ens recomana la darrera. És més llarga, però menys complexa, atesa la necessitat de superar un parell de pales força inclinades que caldria remuntar. Aquesta era l'opció original, però ens decantem per la recomanació del guarda. Abandonem el Refuge de l'Arpont després de poder degustar el millor esmorzar de la travessa. Refem part del recorregut del dia anterior, fins el pla del Lac de l'Arpont.

 

Pujada al Lac de l'Arpont

 

Entrem dins la glacera de l'Arpont i guanyem alçada gradualment, fins trobar-nos davant nostre uns sèracs que evitarem traçant una llarga diagonal en direcció al Col de Chasseforêt, gairebé a 3500m d'altitud.

 

Remuntant el Glacière de l'Arpont

 

Ens trobem sobre una enorme i espectacular glacera alpina. Sense exagerar, hi podria aterrar una avioneta. Sense cap tipus de dificultat ascendim el cim del Dôme de Chasseforêt (3586m). 

 

Col i Dôme de Chasseforêt.

 

Per neu regelada i força malmesa pel vent iniciem el descens en direcció al Col de Pelve, porta d'accés al Glacière de la Roche Ferran. Després de perdre uns 100m de desnivell, ens trobem una magnífica neu pols que gaudim com canalla amb sabates noves. Ens trobem al punt on conflueixen les dues opcions de ruta plantejades anteriorment, i és necessari tornar a calçar pells per assolir el Col de Dard.

 

Objectiu: Col de Dard

 

Afortunadament, els companys francesos han tornat a fer una feina excel·lent i només serà necessari resseguir la seva traça.

 

darrers meres de desnivell abans del Col de Dard. 

Sense massa dificultats assolim el Col de Dard i algun company decideix fer la pujada a la propera Pointe de Dard. La resta anem per feina i comencem a creuar la interminable i poc inclinada glacera de Roche Ferran. Anem prenent mides de la colossal Grande Casse, l'objectiu de l'endemà. Finalitzat el recorregut per la glacera, arribem a un ample coll que dona accés al Glacière de la Réchasse, on ja podem veure el Refuge de Col de la Vanoise. Intuïm que el descens fins el refugi el farem per neu en bones condicions. I no ens equivoquem... bé, ens equivoquem una mica: la neu és autèntica mel de romaní !! 

Refugi modern. Potser massa i tot: d'ecologistes que són, no disposen de dutxes, l'aigua està força limitada i tenim alguns problemes amb el menú lliure de gluten (https://refugecoldelavanoise.ffcam.fr/).

 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=257053319

 

Dia 6: Refuge Col de la Vanoise-Pointe de la Réchasse (Grande Casse) 

 

Les forces comencen a flaquejar i la visió de la via de pujada i alguns comentaris que hem escoltat sobre les dificultats de pujar i baixar del cim de la Grande Casse fan reconsiderar l'activitat a la majoria del grup. La veritat és que el mur de glaç que es veia a meitat del Glacière des Grands Couloirs i la sostinguda verticalitat de la via (40º) ens tenallen la ment i decidim buscar un objectiu més assequible. Només el Xavi (pelut) decideix acompanyar el grup d'alemanyes (també amb alguna renúncia) amb l'objectiu d'assolir el cim més elevat de la Vanoise. La resta girem la mirada cap a la Pointe de la Réchasse. 

Des del refugi remuntem el Glacière de la Réchasse fins assolir l'ample coll d'accés al Glacière de Roche Ferran. 

 

Remuntant el Glacière de la Réchasse. De fons, la Grande Casse

Enlloc d'accedir-hi plenament, ens mantenim en el seu marge NE, just per sota la barrera rocosa. En direcció E, accedim a un punt elevat per sobre la glacera, on ja podem veure el recorregut fins el cim. La vessant es troba força ventada i només observem continuïtat de neu si resseguíssim una pala de molta pendent. Amb compte no malmetre els esquís, prenem la pendent menys pronunciada fins assolir l'aresta, on decidim continuar a peu. A l'inici la progressió és fàcil, però arriba un punt que la quantitat de neu acumulada ens fa dubtar: perill !!! 

 

Avançant prudentment fins el cim

 

Amb molta prudència assegurem cada pas, fins arribar a un coll que precedeix el cim. Ara sí, els darrers metres no tenen cap complicació i assolim la Pointe de la Réchasse (3212m), un excel·lent balcó davant la Grande Casse. 

 

Apinyats al cim de la Pointe de la Réchasse

Retornem al refugi desfent el camí de pujada, no sense abans fer un petit cim que sobresurt de la Glacière de la Roche Ferran. Trobem altra vegada una neu excel·lent per gaudir del descens.

 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=257213863 

 

Dia 7: Refuge du Col de la Vanoise - Champagny le Haut    
   
Darrer dia de travessa, les forces ja van justes, però l'esperit es manté intacte. Amb tota la "ronya" acumulada de tres dies, abandonem el refugi en direcció a l'entrada de la Glacière de la Grande Casse. Unes primeres Zs per neu endurida i superar el ressalt d'accés. La glacera desnivella molt gradualment, fins a situar-nos a peu de la canal d'accés al coll del mateix nom. 

 

Remuntem el Glacière de la Grande Casse

 

Ara sí, unes Zs més forçades i una darrera diagonal per sortir per l'únic punt obert a la cornisa.   
 

Sortida del Col de la Grande Casse

 

Davant nostre se'ns obre un escenari espectacular i podem observar perfectament la ruta de baixada que caldrà seguir. 

 

Preparant el darrer descens de la travessa

 

Entrarem al Glacière de Rosolin on caldrà esquiar per sobre uns enormes sèracs. Després de superar-los hem de prendre direcció N-NW i anar perdent altura per diferents pales que no presenten excessives dificultats. 

 

Glacière de Rosolin. Al fons, el Col de la Grande Casse.

 

Arribem a l'alçada del Refuge de la Glière, gairebé colgat de neu i, per evitar haver de remuntar posteriorment, tracem un flanqueig per neu molt dura que manté les cames amb molta tensió. El que havia de ser un passeig triomfal per la pista d'accés al refugi, esdevé un autèntic infern. Nombroses allaus que s'han desprès de la vessant SW de la Crête des Échines han colgat la pista. La neu és molt dura i cal anar amb molt de compte no perdre l'equilibri. Prohibit relliscar, en algun punt caiguda directa al riu. Derrapant sobre neu glaçada acabem entrant, no sense dificultats, dins unes pistes d'esquí de fons, que caldrà recórrer en la seva totalitat per posar punt i final a la travessa de la Vanoise.

 

Pistes d'esquí de fons de Champagny le Haut. Final de travessa. 

 

En aquest punt teníem la intenció de llogar un taxi per retornar a Pralognan, però ens trobem que hi ha un servei gratuït de navette que ens podrà baixar a Champagny. El conductor és un xic malcarat (ens obliga a posar piolets dins les motxilles amb l'argument que pot ser un arma perillosa...), però al final ens permet pujar al bus amb tot l'equipament i ens explica la combinació per a poder arribar en bus a Pralognan. Els 2 conductors de cotxes prenen el bus i la resta els esperem per anar plegats fins a Albertville, on hi passarem la nit abans de tornar a casa. 

 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=257259217

 

Gran travessa, on ha calgut improvisar alguns canvis per inclemències meteorològiques o dificultats tècniques. Globalment, la ruta no presenta grans dificultats, però hi ha punts claus que no són senzills i cal trobar bones condicions de neu (pujada per Ritort, Col de Labby, Grande Casse) per poder-los superar.  

 

 

 

 

 

  

  

        

Ciclosenda del Tajo

Templo los Mármoles

A través dels companys de "Con Alforjas" (https://conalforjas.com) vaig descobrir la possibilitat de realitzar una ruta resseguint el traçat del riu Tajo per la província de Cáceres Em va semblar força atractiva, però a l'hora em plantejava algunes qüestions que caldria resoldre abans de tirar-m'hi de cap: la logística, l'època de l'any per fer-la i el número d'etapes. 

La primera qüestió que calia resoldre és com coordinar l'inici de la ruta i la tornada, car es tracta d'una ruta lineal i els mitjans de transport públic a la zona no són gaire generosos. En un primer moment vaig pensar en desplaçament amb cotxe fins el punt d'inici, però el retorn per a recuperar el cotxe no era senzill. Finalment, estudiant a fons diferents opcions, vaig decidir iniciar la ruta a Oropesa de Toledo, a uns 15 km de distància del punt d'inici oficial (El Puente del Arzobispo). Motiu? hi arriba el tren des de Madrid i disposen d'oficina de Correus per a poder enviar la bicicleta. Per la tornada, per tant, havia de trobar un altre punt on poder fer l'operació inversa d'enviament de la bicicleta cap a casa. El punt seleccionat va ser el poble de Valencia de Alcántara (entre Oropesa i Valencia sembla que estiguem parlant d'una altra comunitat, però us asseguro que estem entre Castilla la Mancha i Extremadura). Com que Valencia tampoc forma part del recorregut oficial vaig improvisar una darrera etapa per arribar-hi. 

Segon tema, no volia morir-me de calor. Per tant, res d'estiu ni període amb alta probabilitat de temperatures infernals. Vaig decidir-me per mitjans de primavera. Gran encert. 

I, finalment, tercer capítol organitzatiu, el número de jornades. Segons la proposta de "Con Alforjas" les 9 etapes que proposen em semblen excessives i vaig dissenyar un recorregut en 6 dies, comptant que el primer dia havia de fer el desplaçament fins a Oropesa i la darrera etapa havia d'arribar a Valencia de Alcántara. Més o menys serien uns 75-80 km diaris.

Prenc tren alta velocitat a les 5:40h de Barcelona i enllaço a l'estació d'Atocha amb tren de mitja distància fins a Oropesa de Toledo, on hi arribo a quarts d'onze. Em dirigeixo a l'oficina de Correos, on ja tenen el Pack-bici preparat per recollida. En 60' preparo la meva montura i carrego el primer track al GPS, direcció Puente del Arzobispo, darrer poble de Castilla La Mancha i entrada a la comunitat d'Extremadura.

Primavera exuberant

Camí Real de Guadalupe

Els primers kilòmetres del recorregut transcorren per impressionants deveses, tot resseguint el Camino Real de Guadalupe. En un punt determinat he de fer marxa enrere per impossibilitat de superar una zona inundada. Consulto el GPS i ràpidament trobo camí alternatiu. A Puente del Arzobispo es creua el Tajo per primera vegada i em trobo amb una característica que es repetirà en altres ocasions durant la ruta: camins que han estat envaïts per la vegetació, molt alta, que dificulta la ciclabilitat. A Villar del Pedroso busco la figura del Verraco, però no el trobo per enlloc. Segueixo avançant i creuant pobles, fins a Bohonal de Ibor, on em desvio per visitar el Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas.

Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas

Comença a ploure i aprofito per retornar a Bohonal de Ibor i fer un petit sopar a quarts de set en un bar al centre del poble. Quan amaina, recupero el traçat fins a trobar un lloc que em sembla adequat per acampar i passar la primera nit.

primera nit, abans d'arribar a Mesas de Ibor

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169130031.

De bon matí recullo el material i coincideixo amb un home que arriba amb furgoneta, es protegeix integralment amb un vestit blanc i me n'adono que he dormit molt aprop de ruscs d'abelles, i que aquesta hora es procedeix a recollir el dolç producte que produeixen. La jornada no comença massa bé. Quan em dirigeixo cap a l'embassament de Valdecañas per una carretera solitària, detecto la roda del darrera punxada. Em toca invertir 30' per a reparació. Continuo recorregut i encaro la duríssima pujada a Valdecañas de Tajo, un petit poble que, com la gran majoria del recorregut és gairebé desèrtic. Pocs kilòmetres més endavant es creua l'embassament el Barranco de Descuernacabras, un indret on, malgrat el nom resulta molt agradable poder prendre un bany.

Garganta Descuernacabras

Tocarà encarar uns kilòmetres de dura pujada fins a la Higuera de Albalate, on podré prendre un refresc i unes patates fregides per encarar, posteriorment forta baixada per pistes molt ràpides i divertides. Recupero la llera del riu Tajo fins l'embassament d'Arrocampo, les aigües del qual refrigeren els reactors de la nuclear que tinc a tocar: Almaraz. Prova d'aquest fet, la presència de la Guàrdia Civil, altaveus demanat la presència de diferent personal de seguretat i un parell de tècnics tot disfressats de blanc que sembla que recullin mostres dels voltants. Per si de cas, augmento ritme i prefereixo no exposar-me a les possibles radiacions de la zona. Uns kilòmetres més endavant recupero un sensacional espai de devesa, humit i solitari, fins arribar a Serrejón, on m'aturo a recuperar forces en el bar de la piscina. 

Fantàstiques deveses al voltant de Serrejón

Reprenc la marxa travessant més deveses. A veure, el paisatge és sensacional, però al final, com tot en la vida, tanta monotonia acaba podent fer-se pesada. Arribo a Toril on hi trobo el Centro de Interpretación Reserva de la Biosfera “Pórtico Monfragüe”, ubicat en una antiga i restaurada església. Aprofito per fer-hi una ràpida visita acompanyat de la guia del centre, que m'ensenya les restes d'una impressionant alzina surera ("alcornoque" en castellà) i com s'extreu el suro per fer-n'hi taps.

al vell mig, restes de la gran alzina surera

Són les 15h i reprenc la marxa paral·lel a la via del tren, fins creuar-la i prendre una gairebé infinita pista molt rodadora que torna a travessar inacabables deveses. Entrem al Parc Nacional de Monfragüe, una autèntica reserva d'aus de rapinya, i de nius de turistes, que passen les hores intentat caçar-les mitjançant diversos aparells òptics. El primer dels miradors que trobem coincideix amb l'arribada a les ribes del riu Tiétar, afluent del Tajo.

Mirador de la Portilla del Tiétar.

Prosseguim per carretera superant algunes rampes dures. fins creuar el riu Tiétar per la presa de Torrejon-Tiétar, molt a prop de la confluència amb el Tajo.

Presa de Torrejón-Tiétar

 

A partir d'aquest punt cal afrontar un dura pujada de 3 km fins a trobar la cruïlla de baixada a Villarreal de Sant Carlos, la localitat més important del parc nacional que decideixo no visitar per varis motius: els darrers kilòmetres he progressat molt penosament, car he hagut de vèncer un fort vent en contra que m'ha desgastat físicament. Porto 80 km de recorregut i prefereixo fer via per arribar al final d'etapa, al Camping Monfragüe. El recorregut original indica superar el Alto de la Serrana, però diferents rètols indiquen que durant forces mesos a l'any està prohibida la circulació per la pista que hi accedeix per qüestions mediambientals (època de reproducció d'aus). Una autèntica sort, perquè la pujada que s'intueix fa esgarrifar. Faig uns kilòmetres més per carretera, un xic més de desnivell, fins prendre l'oculta pista de la Cañada de Trujillo (a voltes, vegetació molt crescuda) i arribar al càmping.  

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-mesas-ibor-camping-monfrague-169246615

L'endemà matí esmorzo al bar del càmping i començo ruta per pista ample. Entro a zona més boscosa i remunto fins a tres colls. En el darrer, Collado del Lobo, puc gaudir de molt bones vistes sobre el proper poble de Serradilla, on hi faig el descens i gaudeixo d'un excel·lent pernil reserva. Cal aprofitar la logística de botigues d'aquest bonic poble de cases emblanquinades. 

Collado del Lobo

L'etapa del dia no és massa llarga i opto per desviar-me de la ruta i anar a visitar la Peña del Castillo, molt a prop de Mirabel, on hi roman un antic castell que domina les planes a banda i banda de la Sierra de la Herrera. L'accés fins a l'entrada del castell és ciclable, però cal superar algunes rampes molt dures. Visita lliure i solitària. Ningú més dins la fortalesa. Excel·lents vistes.

Castillo de Mirabel

 

Desfaig la carretera d'accés, que passa pel costat de l'Embalse de Serradilla fins a recuperar el track. Segueixo gaudint d'una vegetació ufanosa agraciada per generoses pluges de primavera.
 

Pels volts de l'embassament de Serradilla.

Cauen quatre gotes quan arribo a Casas de Millan, on aprofito per dinar en un petit bar/restaurant: ranxo amablement servit. La resta de la jornada, sense massa interès paisatgístic, on és necessari inclús travessar alguns camps de panells solars i obres ferroviàries (suposo que tren d'alta velocitat). Arribo a quarts de quatre a l'alberg de Cañaveral, on puc escollir llit d'una habitació que, aviat, s'omplirà de peregrins septuagenaris que realitzen el Camino per la Via de la Plata.

Aquí deixo recorregut: 

https://es.wikiloc.com/rutas-bikepacking/ciclosenda-tajo-camping-monfrague-collado-del-lobo-castillo-de-mirabel-canaveral-169344392.

Per indicació del responsable de l'alberg, a primera hora del matí m'apropo a la Churrería de l'entrada de Cañaveral per esmorzar i començar la jornada amb un xic d'escalfor a la panxa. L'inici del recorregut ressegueix un antic sender ramader, tècnic, d'aquells que fan xalar el company Cabanas. Arribem a una petita cabana, sobre l'embassament José Maria Oriol, l'enginyer responsable de la construcció de la presa d'Alcántara, punt final de l'etapa. 

Refugi la Cama del Tajo

 

Els propers kilòmetres transcorren per carretera, fins trobar-nos una pista que ens condueix fins a Garrovillas de Alconétar, una bonica població amb una espectacular plaça porticada. Aprofito per refer forces i prenc un segon esmorzar.
 

Plaza de la Constitución, Garrovillas

Abandonem Garrovillas per pista, però a mesura que avancen els kilòmetres la ciclabilitat és més compromesa, fins arribar un punt on caldrà creuar un petit rierol. A primer cop d'ull no sembla fàcil trobar un bon punt de creuament, però si remuntem un metres veurem un tram on la profunditat és menor i resulta més senzill superar el rierol. Això sí, caldrà descalçar sabatilles i mullar-se els peus.

 

Curioses formacions geològiques, abans d'arribar al segment més tècnic

Després de creuar el rierol, trobarem un sender en forta pujada, a voltes no ciclable, incloent un curt sector de graons. Apareixem al capdamunt d'una pedrera, on començarem a pedalejar per amples pistes en un constant puja-i-baixa (petit tram de carretera) fins arribar a Mata de Alcántara, poble mig fantasma on el que aparentment més hi abunda són les cigonyes. Mentre recupero forces al costat de l'església, m'entretinc observant-ne una que es dedica a robar les branques d'un niu, per construir-ne un de nou a pocs metres (és com un okupa cigonyil...).

Mata de Alcántara, més cigonyes que persones

Seguim combinant carretera i pistes fins arribar sobre la presa d'Alcántara, on ens topem amb el contrast de les aigües arraconades de l'embassament amb una enorme xarxa de distribució elèctrica, fruit del treball infatigable de les turbines situades a peu de la presa. 

bonics entrants d'aigua, amb la presa al fons.

Arribo a Alcántara, just en el moment que els encarregats de l'hotel on m'allotjaré marxen a descansar unes hores. L'amo em fa el favor de tornar a obrir les portes per poder-hi deixar la bicicleta i poder-me instal·lar. És de justícia tornar el favor, es tracta de l'Hotel Kantara Al Saif, on vaig poder sopar com un rei (molt recomanable l'amanida amb perdiu confitada). Tota la tarda de visita pel poble, on baixo fins a nivell de riu (Tajo, és clar) per veure de ben a prop el famós pont romà. La veritat és que Alcántara conserva un autèntic patrimoni arquitectònic, gran part d'època romana, incloent un espectacular amfiteatre, que no puc visitar a fons perquè tot just acaben de tancar l'accés. Tinc la sensació que no se'n fa prou difusió de tota aquesta riquesa patrimonial. 

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-canaveral-alcantara-169450282

Després d'esmorzar a l'hotel recupero el recorregut de la Ciclosenda del Tajo. Per un bonic corriol (cal arrossegar la bicicleta en algun tram) assoleixo el Balcón del Mundo, on puc fotografiar el conjunt del pont romà i de la presa d'Alcàntara. Llàstima que la llum del sol impacte directament damunt l'objectiu.

Pont romà i presa d'Alcántara

El sender finalitza en una ample pista. Sembla que serà un passeig fins a Membrío. Res més lluny de la realitat. Uns kilòmetres més enllà la vegetació comença a ser més alta, envaint tota l'amplada del camí. Entrem a la Cañada Real de Gata, un antic sender ramader que, suposo, fa molt de temps que ha perdut el seu ús original, car la vegetació se l'ha cruspit totalment i la ciclabilitat és nul·la. A voltes, em trobo matolls i arbustos tant alts com jo mateix. Aconsegueixo avançar uns 8km per aquest infern vegetal, més dels que podia imaginar-me, i finalment decideixo abandonar el recorregut oficial per recuperar la carretera i arribar a Membrío. Trobo petita botiga de queviures al vell mig del poble i aprofito per aprovisionar i recuperar forces abans de fer cap a Carvajo, seguint una pista molt bonica entre interminables deveses. Això sí, s'han d'obrir i tancar interminables portes de bestiar. Durant el recorregut trobo alguns rètols indicant "Tumbas antropomórficas", però la veritat és que resulta molt complicat poder localitzar correctament aquestes restes arqueològiques.

 

Presumiblement, tombes antropomòrfiques...

Arribo a Carbajo, on localitzo una font i recupero forces a base del formatge que m'he comprat a Membrio i altres restes de menjar que van sortint de les alforges. Per la ressenya de la web de la ruta conec que aquest llogarret amaga una pintura d'un conegut difusor de fauna ibèrica, mort ja fa un bon grapat d'anys en un accident d'helicòpter. Segur que els nascuts abans de la dècada dels 80 el coneixeu sense problema.   

FRdlF....mural de record a Carbajo

Cafetonet amb postre especial de la casa al bar de la piscina i sortida cap a Santiago de Alcántara. Sort que he recuperat forces, primeres rampes de la pista força dretes. Sense més problemes arribo al següent poble. Són les 14h i sembla que hi hagi caigut una bomba nuclear. Ni una ànima pels carrers. 

Aquí cal prendre una decisió per arribar a Herrera de Alcántara: carretera o pista i senderons per creuar la Rivera Aurela. He llegit alguns comentaris que desaconsellen totalment aquesta darrera opció, especialment si es viatge amb alforges ("y lo dice uno a quien le gusta meterse en fregaos", afegeix el comentarista). Prenc, doncs carretera. Solitària no, el següent: en 20km només em creuen dos cotxes, i són del mateix grup. Un transport de cavall i el "señorito" amb esportiu al darrera. Cal superar un petit port de muntanya, força bonic tot plegat. Els darrers kilòmetres sí que se'm fan una mica feixucs, són molt trencacames. 

Arribo a la cruïlla de la carretera que mena a Herrera i, sense necessitat d'arribar-hi, giro a esquerra per anar fins a Cedillo, darrer poble espanyol abans de creuar el Tajo i fi de la meva jornada. De camí puc veure extenses extensions de parcs solars.

 

espais que comparteixen usos ancestrals i d'altres més moderns

 

La veritat és que Extremadura no pot queixar-se de producció energètica: hidroelèctrica, nuclear, solar i alguns molins d'eòlica que també he observat durant el recorregut. 

Arribo a Cedillo i omplo dipòsits d'aigua per a poder passar la nit. Crec haver trobat un espai prou apropiat fent recerca prèvia per satèl·lit. Abans, però, m'informo, cervesa en ma, en el primer (i possiblement únic) bar que trobo obert. Em confirmen que la presa de Cedillo, únic pas per poder creuar el Tajo amb vehicle és ininterrompudament accessible tot el cap de setmana. Crec que estan projectant un pont sobre el riu Sever, afluent del Tajo, per connectar permanentment aquesta part d'Extremadura amb Portugal.

 

entrada a Cedillo

Em dirigeixo cap a la zona escollida per passar-hi la nit i, efectivament. és força apropiada per a muntar tenda i reposar forces.

 

Aquí deixo recorregut:          

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-alcantara-cedillo-169616727

A trenc d'alba començo a plegar el material i enganyo lleugerament la gana. Carrego la bicicleta i per diferents pistes que localitzo sobre el mapa digital, arribo a la carretera que uneix Cedillo amb l'embassament del mateix nom. Hi descendeixo ràpidament i, amb el vist-i-plau del personal de seguretat i un pèl d'incredulitat, creuo la presa i entro a territori portuguès. Vaig combinant carretera i pistes més o menys ciclables (atenció en algun cas que s'ha de creuar algun rierol amb cert cabdal). Deixo enrere Montalvão, on sóc incapaç de trobar cap local per esmorzar, i no és fins a Povoas e Meadas que puc trobar un local per fer-hi una breu parada i recuperar forces. Continuo recorregut fins a Beirã, ciutat que alberga i que segurament va créixer al voltant d'una gegantina estació ferroviària internacional, actualment en desús i llastimosament abandonada.

 

Estació Internacional de Beirã

 

A partir de Beirã, la intenció és localitzar un punt per creuar el riu Sever i tornar a entrar a territori extremeny. He revisat algunes ressenyes i algun mapa digital i sembla que hi ha un possible gual per on seria possible superar el curs d'aigua sense excessius problemes. Hi arribo per una pista força pedregosa, però totalment ciclable. La primera impressió és que podré creuar el riu sense problema, però ràpidament me n'adono que la corrent de l'aigua és força potent i no m'atreveixo a creuar sense prendre algunes precaucions: descalço sabatilles, desmunto alforges i les transporto a l'altre ribera. Retorno al punt original i carrego la bicicleta a l'esquena per completar el creuament del riu.

 

Creuament del riu Sever

 

Recupero l'estructura de la bicicleta i un centenar de metres en territori espanyol me n'adono que tinc la roda de darrera punxada. Mala sort, tocarà fer una segona reparació. Afortunadament recupero correctament la integritat de la roda i puc continuar per pistes envoltades d'alzinars i bestiar fins a Valencia de Alcántara, final del meu recorregut. Aquests darrers kilòmetres estan "trufats" de dolmens i altres jaciments neolítics, però estan molt mal ressenyats i el seu accés, en ocasions, és complicat per la presència de murs i tancats. És una autèntica llàstima.

La Porra del Burro, de les poques restes arqueològiques que vaig poder observar

       

Únic dolmen que vaig trobar, ja a final de ruta.

 

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169753014