Ciclosenda del Tajo

Templo los Mármoles

A través dels companys de "Con Alforjas" (https://conalforjas.com) vaig descobrir la possibilitat de realitzar una ruta resseguint el traçat del riu Tajo per la província de Cáceres Em va semblar força atractiva, però a l'hora em plantejava algunes qüestions que caldria resoldre abans de tirar-m'hi de cap: la logística, l'època de l'any per fer-la i el número d'etapes. 

La primera qüestió que calia resoldre és com coordinar l'inici de la ruta i la tornada, car es tracta d'una ruta lineal i els mitjans de transport públic a la zona no són gaire generosos. En un primer moment vaig pensar en desplaçament amb cotxe fins el punt d'inici, però el retorn per a recuperar el cotxe no era senzill. Finalment, estudiant a fons diferents opcions, vaig decidir iniciar la ruta a Oropesa de Toledo, a uns 15 km de distància del punt d'inici oficial (El Puente del Arzobispo). Motiu? hi arriba el tren des de Madrid i disposen d'oficina de Correus per a poder enviar la bicicleta. Per la tornada, per tant, havia de trobar un altre punt on poder fer l'operació inversa d'enviament de la bicicleta cap a casa. El punt seleccionat va ser el poble de Valencia de Alcántara (entre Oropesa i Valencia sembla que estiguem parlant d'una altra comunitat, però us asseguro que estem entre Castilla la Mancha i Extremadura). Com que Valencia tampoc forma part del recorregut oficial vaig improvisar una darrera etapa per arribar-hi. 

Segon tema, no volia morir-me de calor. Per tant, res d'estiu ni període amb alta probabilitat de temperatures infernals. Vaig decidir-me per mitjans de primavera. Gran encert. 

I, finalment, tercer capítol organitzatiu, el número de jornades. Segons la proposta de "Con Alforjas" les 9 etapes que proposen em semblen excessives i vaig dissenyar un recorregut en 6 dies, comptant que el primer dia havia de fer el desplaçament fins a Oropesa i la darrera etapa havia d'arribar a Valencia de Alcántara. Més o menys serien uns 75-80 km diaris.

Prenc tren alta velocitat a les 5:40h de Barcelona i enllaço a l'estació d'Atocha amb tren de mitja distància fins a Oropesa de Toledo, on hi arribo a quarts d'onze. Em dirigeixo a l'oficina de Correos, on ja tenen el Pack-bici preparat per recollida. En 60' preparo la meva montura i carrego el primer track al GPS, direcció Puente del Arzobispo, darrer poble de Castilla La Mancha i entrada a la comunitat d'Extremadura.

Primavera exuberant

Camí Real de Guadalupe

Els primers kilòmetres del recorregut transcorren per impressionants deveses, tot resseguint el Camino Real de Guadalupe. En un punt determinat he de fer marxa enrere per impossibilitat de superar una zona inundada. Consulto el GPS i ràpidament trobo camí alternatiu. A Puente del Arzobispo es creua el Tajo per primera vegada i em trobo amb una característica que es repetirà en altres ocasions durant la ruta: camins que han estat envaïts per la vegetació, molt alta, que dificulta la ciclabilitat. A Villar del Pedroso busco la figura del Verraco, però no el trobo per enlloc. Segueixo avançant i creuant pobles, fins a Bohonal de Ibor, on em desvio per visitar el Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas.

Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas

Comença a ploure i aprofito per retornar a Bohonal de Ibor i fer un petit sopar a quarts de set en un bar al centre del poble. Quan amaina, recupero el traçat fins a trobar un lloc que em sembla adequat per acampar i passar la primera nit.

primera nit, abans d'arribar a Mesas de Ibor

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169130031.

De bon matí recullo el material i coincideixo amb un home que arriba amb furgoneta, es protegeix integralment amb un vestit blanc i me n'adono que he dormit molt aprop de ruscs d'abelles, i que aquesta hora es procedeix a recollir el dolç producte que produeixen. La jornada no comença massa bé. Quan em dirigeixo cap a l'embassament de Valdecañas per una carretera solitària, detecto la roda del darrera punxada. Em toca invertir 30' per a reparació. Continuo recorregut i encaro la duríssima pujada a Valdecañas de Tajo, un petit poble que, com la gran majoria del recorregut és gairebé desèrtic. Pocs kilòmetres més endavant es creua l'embassament el Barranco de Descuernacabras, un indret on, malgrat el nom resulta molt agradable poder prendre un bany.

Garganta Descuernacabras

Tocarà encarar uns kilòmetres de dura pujada fins a la Higuera de Albalate, on podré prendre un refresc i unes patates fregides per encarar, posteriorment forta baixada per pistes molt ràpides i divertides. Recupero la llera del riu Tajo fins l'embassament d'Arrocampo, les aigües del qual refrigeren els reactors de la nuclear que tinc a tocar: Almaraz. Prova d'aquest fet, la presència de la Guàrdia Civil, altaveus demanat la presència de diferent personal de seguretat i un parell de tècnics tot disfressats de blanc que sembla que recullin mostres dels voltants. Per si de cas, augmento ritme i prefereixo no exposar-me a les possibles radiacions de la zona. Uns kilòmetres més endavant recupero un sensacional espai de devesa, humit i solitari, fins arribar a Serrejón, on m'aturo a recuperar forces en el bar de la piscina. 

Fantàstiques deveses al voltant de Serrejón

Reprenc la marxa travessant més deveses. A veure, el paisatge és sensacional, però al final, com tot en la vida, tanta monotonia acaba podent fer-se pesada. Arribo a Toril on hi trobo el Centro de Interpretación Reserva de la Biosfera “Pórtico Monfragüe”, ubicat en una antiga i restaurada església. Aprofito per fer-hi una ràpida visita acompanyat de la guia del centre, que m'ensenya les restes d'una impressionant alzina surera ("alcornoque" en castellà) i com s'extreu el suro per fer-n'hi taps.

al vell mig, restes de la gran alzina surera

Són les 15h i reprenc la marxa paral·lel a la via del tren, fins creuar-la i prendre una gairebé infinita pista molt rodadora que torna a travessar inacabables deveses. Entrem al Parc Nacional de Monfragüe, una autèntica reserva d'aus de rapinya, i de nius de turistes, que passen les hores intentat caçar-les mitjançant diversos aparells òptics. El primer dels miradors que trobem coincideix amb l'arribada a les ribes del riu Tiétar, afluent del Tajo.

Mirador de la Portilla del Tiétar.

Prosseguim per carretera superant algunes rampes dures. fins creuar el riu Tiétar per la presa de Torrejon-Tiétar, molt a prop de la confluència amb el Tajo.

Presa de Torrejón-Tiétar

 

A partir d'aquest punt cal afrontar un dura pujada de 3 km fins a trobar la cruïlla de baixada a Villarreal de Sant Carlos, la localitat més important del parc nacional que decideixo no visitar per varis motius: els darrers kilòmetres he progressat molt penosament, car he hagut de vèncer un fort vent en contra que m'ha desgastat físicament. Porto 80 km de recorregut i prefereixo fer via per arribar al final d'etapa, al Camping Monfragüe. El recorregut original indica superar el Alto de la Serrana, però diferents rètols indiquen que durant forces mesos a l'any està prohibida la circulació per la pista que hi accedeix per qüestions mediambientals (època de reproducció d'aus). Una autèntica sort, perquè la pujada que s'intueix fa esgarrifar. Faig uns kilòmetres més per carretera, un xic més de desnivell, fins prendre l'oculta pista de la Cañada de Trujillo (a voltes, vegetació molt crescuda) i arribar al càmping.  

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-mesas-ibor-camping-monfrague-169246615

L'endemà matí esmorzo al bar del càmping i començo ruta per pista ample. Entro a zona més boscosa i remunto fins a tres colls. En el darrer, Collado del Lobo, puc gaudir de molt bones vistes sobre el proper poble de Serradilla, on hi faig el descens i gaudeixo d'un excel·lent pernil reserva. Cal aprofitar la logística de botigues d'aquest bonic poble de cases emblanquinades. 

Collado del Lobo

L'etapa del dia no és massa llarga i opto per desviar-me de la ruta i anar a visitar la Peña del Castillo, molt a prop de Mirabel, on hi roman un antic castell que domina les planes a banda i banda de la Sierra de la Herrera. L'accés fins a l'entrada del castell és ciclable, però cal superar algunes rampes molt dures. Visita lliure i solitària. Ningú més dins la fortalesa. Excel·lents vistes.

Castillo de Mirabel

 

Desfaig la carretera d'accés, que passa pel costat de l'Embalse de Serradilla fins a recuperar el track. Segueixo gaudint d'una vegetació ufanosa agraciada per generoses pluges de primavera.
 

Pels volts de l'embassament de Serradilla.

Cauen quatre gotes quan arribo a Casas de Millan, on aprofito per dinar en un petit bar/restaurant: ranxo amablement servit. La resta de la jornada, sense massa interès paisatgístic, on és necessari inclús travessar alguns camps de panells solars i obres ferroviàries (suposo que tren d'alta velocitat). Arribo a quarts de quatre a l'alberg de Cañaveral, on puc escollir llit d'una habitació que, aviat, s'omplirà de peregrins septuagenaris que realitzen el Camino per la Via de la Plata.

Aquí deixo recorregut: 

https://es.wikiloc.com/rutas-bikepacking/ciclosenda-tajo-camping-monfrague-collado-del-lobo-castillo-de-mirabel-canaveral-169344392.

Per indicació del responsable de l'alberg, a primera hora del matí m'apropo a la Churrería de l'entrada de Cañaveral per esmorzar i començar la jornada amb un xic d'escalfor a la panxa. L'inici del recorregut ressegueix un antic sender ramader, tècnic, d'aquells que fan xalar el company Cabanas. Arribem a una petita cabana, sobre l'embassament José Maria Oriol, l'enginyer responsable de la construcció de la presa d'Alcántara, punt final de l'etapa. 

Refugi la Cama del Tajo

 

Els propers kilòmetres transcorren per carretera, fins trobar-nos una pista que ens condueix fins a Garrovillas de Alconétar, una bonica població amb una espectacular plaça porticada. Aprofito per refer forces i prenc un segon esmorzar.
 

Plaza de la Constitución, Garrovillas

Abandonem Garrovillas per pista, però a mesura que avancen els kilòmetres la ciclabilitat és més compromesa, fins arribar un punt on caldrà creuar un petit rierol. A primer cop d'ull no sembla fàcil trobar un bon punt de creuament, però si remuntem un metres veurem un tram on la profunditat és menor i resulta més senzill superar el rierol. Això sí, caldrà descalçar sabatilles i mullar-se els peus.

 

Curioses formacions geològiques, abans d'arribar al segment més tècnic

Després de creuar el rierol, trobarem un sender en forta pujada, a voltes no ciclable, incloent un curt sector de graons. Apareixem al capdamunt d'una pedrera, on començarem a pedalejar per amples pistes en un constant puja-i-baixa (petit tram de carretera) fins arribar a Mata de Alcántara, poble mig fantasma on el que aparentment més hi abunda són les cigonyes. Mentre recupero forces al costat de l'església, m'entretinc observant-ne una que es dedica a robar les branques d'un niu, per construir-ne un de nou a pocs metres (és com un okupa cigonyil...).

Mata de Alcántara, més cigonyes que persones

Seguim combinant carretera i pistes fins arribar sobre la presa d'Alcántara, on ens topem amb el contrast de les aigües arraconades de l'embassament amb una enorme xarxa de distribució elèctrica, fruit del treball infatigable de les turbines situades a peu de la presa. 

bonics entrants d'aigua, amb la presa al fons.

Arribo a Alcántara, just en el moment que els encarregats de l'hotel on m'allotjaré marxen a descansar unes hores. L'amo em fa el favor de tornar a obrir les portes per poder-hi deixar la bicicleta i poder-me instal·lar. És de justícia tornar el favor, es tracta de l'Hotel Kantara Al Saif, on vaig poder sopar com un rei (molt recomanable l'amanida amb perdiu confitada). Tota la tarda de visita pel poble, on baixo fins a nivell de riu (Tajo, és clar) per veure de ben a prop el famós pont romà. La veritat és que Alcántara conserva un autèntic patrimoni arquitectònic, gran part d'època romana, incloent un espectacular amfiteatre, que no puc visitar a fons perquè tot just acaben de tancar l'accés. Tinc la sensació que no se'n fa prou difusió de tota aquesta riquesa patrimonial. 

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-canaveral-alcantara-169450282

Després d'esmorzar a l'hotel recupero el recorregut de la Ciclosenda del Tajo. Per un bonic corriol (cal arrossegar la bicicleta en algun tram) assoleixo el Balcón del Mundo, on puc fotografiar el conjunt del pont romà i de la presa d'Alcàntara. Llàstima que la llum del sol impacte directament damunt l'objectiu.

Pont romà i presa d'Alcántara

El sender finalitza en una ample pista. Sembla que serà un passeig fins a Membrío. Res més lluny de la realitat. Uns kilòmetres més enllà la vegetació comença a ser més alta, envaint tota l'amplada del camí. Entrem a la Cañada Real de Gata, un antic sender ramader que, suposo, fa molt de temps que ha perdut el seu ús original, car la vegetació se l'ha cruspit totalment i la ciclabilitat és nul·la. A voltes, em trobo matolls i arbustos tant alts com jo mateix. Aconsegueixo avançar uns 8km per aquest infern vegetal, més dels que podia imaginar-me, i finalment decideixo abandonar el recorregut oficial per recuperar la carretera i arribar a Membrío. Trobo petita botiga de queviures al vell mig del poble i aprofito per aprovisionar i recuperar forces abans de fer cap a Carvajo, seguint una pista molt bonica entre interminables deveses. Això sí, s'han d'obrir i tancar interminables portes de bestiar. Durant el recorregut trobo alguns rètols indicant "Tumbas antropomórficas", però la veritat és que resulta molt complicat poder localitzar correctament aquestes restes arqueològiques.

 

Presumiblement, tombes antropomòrfiques...

Arribo a Carbajo, on localitzo una font i recupero forces a base del formatge que m'he comprat a Membrio i altres restes de menjar que van sortint de les alforges. Per la ressenya de la web de la ruta conec que aquest llogarret amaga una pintura d'un conegut difusor de fauna ibèrica, mort ja fa un bon grapat d'anys en un accident d'helicòpter. Segur que els nascuts abans de la dècada dels 80 el coneixeu sense problema.   

FRdlF....mural de record a Carbajo

Cafetonet amb postre especial de la casa al bar de la piscina i sortida cap a Santiago de Alcántara. Sort que he recuperat forces, primeres rampes de la pista força dretes. Sense més problemes arribo al següent poble. Són les 14h i sembla que hi hagi caigut una bomba nuclear. Ni una ànima pels carrers. 

Aquí cal prendre una decisió per arribar a Herrera de Alcántara: carretera o pista i senderons per creuar la Rivera Aurela. He llegit alguns comentaris que desaconsellen totalment aquesta darrera opció, especialment si es viatge amb alforges ("y lo dice uno a quien le gusta meterse en fregaos", afegeix el comentarista). Prenc, doncs carretera. Solitària no, el següent: en 20km només em creuen dos cotxes, i són del mateix grup. Un transport de cavall i el "señorito" amb esportiu al darrera. Cal superar un petit port de muntanya, força bonic tot plegat. Els darrers kilòmetres sí que se'm fan una mica feixucs, són molt trencacames. 

Arribo a la cruïlla de la carretera que mena a Herrera i, sense necessitat d'arribar-hi, giro a esquerra per anar fins a Cedillo, darrer poble espanyol abans de creuar el Tajo i fi de la meva jornada. De camí puc veure extenses extensions de parcs solars.

 

espais que comparteixen usos ancestrals i d'altres més moderns

 

La veritat és que Extremadura no pot queixar-se de producció energètica: hidroelèctrica, nuclear, solar i alguns molins d'eòlica que també he observat durant el recorregut. 

Arribo a Cedillo i omplo dipòsits d'aigua per a poder passar la nit. Crec haver trobat un espai prou apropiat fent recerca prèvia per satèl·lit. Abans, però, m'informo, cervesa en ma, en el primer (i possiblement únic) bar que trobo obert. Em confirmen que la presa de Cedillo, únic pas per poder creuar el Tajo amb vehicle és ininterrompudament accessible tot el cap de setmana. Crec que estan projectant un pont sobre el riu Sever, afluent del Tajo, per connectar permanentment aquesta part d'Extremadura amb Portugal.

 

entrada a Cedillo

Em dirigeixo cap a la zona escollida per passar-hi la nit i, efectivament. és força apropiada per a muntar tenda i reposar forces.

 

Aquí deixo recorregut:          

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-alcantara-cedillo-169616727

A trenc d'alba començo a plegar el material i enganyo lleugerament la gana. Carrego la bicicleta i per diferents pistes que localitzo sobre el mapa digital, arribo a la carretera que uneix Cedillo amb l'embassament del mateix nom. Hi descendeixo ràpidament i, amb el vist-i-plau del personal de seguretat i un pèl d'incredulitat, creuo la presa i entro a territori portuguès. Vaig combinant carretera i pistes més o menys ciclables (atenció en algun cas que s'ha de creuar algun rierol amb cert cabdal). Deixo enrere Montalvão, on sóc incapaç de trobar cap local per esmorzar, i no és fins a Povoas e Meadas que puc trobar un local per fer-hi una breu parada i recuperar forces. Continuo recorregut fins a Beirã, ciutat que alberga i que segurament va créixer al voltant d'una gegantina estació ferroviària internacional, actualment en desús i llastimosament abandonada.

 

Estació Internacional de Beirã

 

A partir de Beirã, la intenció és localitzar un punt per creuar el riu Sever i tornar a entrar a territori extremeny. He revisat algunes ressenyes i algun mapa digital i sembla que hi ha un possible gual per on seria possible superar el curs d'aigua sense excessius problemes. Hi arribo per una pista força pedregosa, però totalment ciclable. La primera impressió és que podré creuar el riu sense problema, però ràpidament me n'adono que la corrent de l'aigua és força potent i no m'atreveixo a creuar sense prendre algunes precaucions: descalço sabatilles, desmunto alforges i les transporto a l'altre ribera. Retorno al punt original i carrego la bicicleta a l'esquena per completar el creuament del riu.

 

Creuament del riu Sever

 

Recupero l'estructura de la bicicleta i un centenar de metres en territori espanyol me n'adono que tinc la roda de darrera punxada. Mala sort, tocarà fer una segona reparació. Afortunadament recupero correctament la integritat de la roda i puc continuar per pistes envoltades d'alzinars i bestiar fins a Valencia de Alcántara, final del meu recorregut. Aquests darrers kilòmetres estan "trufats" de dolmens i altres jaciments neolítics, però estan molt mal ressenyats i el seu accés, en ocasions, és complicat per la presència de murs i tancats. És una autèntica llàstima.

La Porra del Burro, de les poques restes arqueològiques que vaig poder observar

       

Únic dolmen que vaig trobar, ja a final de ruta.

 

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169753014

 

Pic Sacroux

 

Arribant a l'alçada de l'Ibón de Gorgutes. Al fons, Pic Sacroux

Aprofitant alguns dies d'activitat pels volts de Benasc, em decideixo a treure-li la pols al blog, que ja estava una mica oxidat. Després de 3 dies molt ventosos, que ens han obligat a retallar recorreguts i cercar alternatives a l'esquí de muntanya (molt recomanable la ruta de senderisme per sobre el Congosto de Ventamillo: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/de-el-run-a-gabas-pel-cami-vell-de-les-carboneras-i-tornada-pel-cami-de-seira-i-el-congost-de-venta-27901732), finalment trobem una finestra de bones condicions de meteo i podem plantejar l'ascensió al Pic Sacroux, un objectiu que tenia al cap des de feia temps, quan vaig realitzar una ruta circular d'estiu amb inici i final a l'Hospital de Benasque.

Les darreres precipitacions permeten calçar esquís en el mateix punt on aparquem el cotxe i ens endinsem en el Plan del Hospital. A l’alçada de l’edifici, aprofitem un petit clar de bosc per començar a guanyar alçada en direcció N. Anem traçant llaçades entre arbres fins a guanyar la cota de 2000m, on caldrà realitzar una llarga diagonal a la nostra dreta per situar-nos a l’alçada de l’Ibón de la Solana de Gorgutes.

abandonem el bosc

 

En aquest punt podem observar la bonica canal SW de la Tuca de la Montañeta, però deixarem aquest objectiu per una altra jornada, més avançada la temporada.

canal SW de la Tuca de la Montañeta

 

Virem a NW per superar l’Ibón de Gorgutes, embolcallant per l’esquerra el Turonet del mateix nom. En aquest punt ja tindrem a tret el nostre objectiu i començarem a estudiar com atacar la seva desafiadora pala somital.

Pic de Sacroux. La pala és més dreta del que sembla.

 

Trenem les llaçades necessàries per a situar-nos a la base del cim, les darreres de les quals força obligades. Just a la base de l’esperó que tanca la pala per l’esquerra, retirem esquís i la superem a peu. Puntualment caldrà afrontar una inclinació de 35º. 

sortida de la pala.

Guanyem l’aresta cimera i assolim el cim sense excessives complicacions (grampons necessaris per desfer aquest tram). 

darrers metres fins el cim. Fàcils, però no rellisquis...

Amb una bona càrrega adrenalítica iniciem el descens amb esquís. La neu es troba en bones condicions, i amb confiança i posant-hi els cinc sentits, anem dibuixant girs que ens permeten anar perdent alçada. Just a la base de la pala oblidarem el recorregut de pujada i prendrem direcció S per anar a cercar el descens del Puerto Viell. Haurem de fer front a una curta, però dreta canaleta i per amples pales acabarem enllaçant amb el recorregut de pujada.

 

Jordi, enllaçant SSS per Gorgutes.

Excel·lent ruta d’hivern amb orientació S que permet assolir un cim que facilita gaudir d’excel·lents vistes sobre les muntanyes més properes de la divisòria pirinenca (desnivell: 1000m, aproximadament).

 

Depuis le Segre jusqu'à La Vansa_VTT

des vallées cachés au coeur du Pre-Pyrénées

Depuis longtemps j’avais envie d’écrire une expérience en français. Je suis en train de l'étudier et à la fin je me suis décidé. D’abord, je vous prie de me pardonner les erreurs que je commettrai,car je 

n’ai pas encore une bonne connaissance de la langue. 

Il y a quelques mois, j’avais tracé une route à VTT entre Organyà et Tuixent, aller et retour dans deux 

jours, en plein cœur du Pre_Pyrénées catalan. Le deuxième week-end de mai on a pris nos vélos et 

nous nous sommes rendus vers Organyà, le village à côté du fleuve Segre, où sont datés les premiers

écrits en langue catalane. 

 

on part depuis Organyà

Par la route vers Fígols on est monté jusqu’au Col Durau. Près d'ici on peut trouver un ancien dolmen.

 

dolmen du Col Durau

Après le village, la route devient une piste assez dure à cause de sa pente et des pierres. Il faut éviter de

la remonter en été, car la chaleur vous empêchera de profiter de belles vues sur la vallée du Segre.

 

Courageux fermier catalan en remontant le Col Durau

Une fois franchi le col, on fera un pair de petites descentes jusqu’à prendre le dernier km de montée, 

vers le Col d’Ares. Au dessous de nous, on profite des vues sur l'étroite vallée d’Alinyà.

 

Col d'Ares

Depuis le Col d'Ares, il faut continuer par la piste, très cailloteuse, jusqu'à le petit village d'Ossera, où

nous n'avons trouvé personne. Cependant, il y a une fontaine d'eau de sorte q'on peut remplir les petits

bidons. Puis, par la route, on rejoint le fond du vallée où il faudra prendre la route vers Tuixent jusqu'à 

le Moulin de Fórnols. À cette point-là, on doit chercher le pont pour creuser le fleuve La Vansa et joindre 

la piste qui, en douce pente, nous ramene jusqu'à l'entrée de Tuixent (41 km, 1600m de dénivelé).

 

On s'est bien reposé toute la nuit. À le lendemain, nous sommes partis après le petit déjeuner. On a re-

monté le chamin de l'Obac, jusqu'au pont de la Plana, où il faut prendre la piste à droite (c'est interdite 

d'y rouler, pourtant nous croyons qu'il n'y a pas de problème par les vélos). Le parcours sur cette piste

devient très joli. On profite de belles panoramiques sur la vallée de La Vansa.

 

Des belles vues sur le village de Tuixent

Nous finissons la piste au Col de Port, où on prend la route, assez pente, jusqu'à l'station d'ski 

nordique de Tuixent-La Vansa. 

 

Col de Port

 

Puis, on fera une longue descente en cherchant le village d'Ossera. Cependant, cette fois-là, nous ne 

sommes arrivés au village, car on a découvert une piste à gauche qui, dans un kilometre, deviendra un 

étroit chamin affreusement pente à tel point que nous obligera le remonter avec les vélos sur nos 

épaules. On est arrivé absolutement fatigué au Col d'Ares, de sorte que nous nous sommes reposés.

Malheureusement, un instant plus tard, il a commencé à pleuvoir. C'est pour ça qu'il a fallu faire toute la 

descente soigneusement, car la route était très humide et des profondes falaises s'ouvraient à nôtre 

côté gauche. Mouillés comme des canards, on est rentré la ville d'Organyà, un peu fatigués, mais très 

heureux de le tour à VTT qu'on venait de faire.