Ciclosenda del Tajo

Templo los Mármoles

A través dels companys de "Con Alforjas" (https://conalforjas.com) vaig descobrir la possibilitat de realitzar una ruta resseguint el traçat del riu Tajo per la província de Cáceres Em va semblar força atractiva, però a l'hora em plantejava algunes qüestions que caldria resoldre abans de tirar-m'hi de cap: la logística, l'època de l'any per fer-la i el número d'etapes. 

La primera qüestió que calia resoldre és com coordinar l'inici de la ruta i la tornada, car es tracta d'una ruta lineal i els mitjans de transport públic a la zona no són gaire generosos. En un primer moment vaig pensar en desplaçament amb cotxe fins el punt d'inici, però el retorn per a recuperar el cotxe no era senzill. Finalment, estudiant a fons diferents opcions, vaig decidir iniciar la ruta a Oropesa de Toledo, a uns 15 km de distància del punt d'inici oficial (El Puente del Arzobispo). Motiu? hi arriba el tren des de Madrid i disposen d'oficina de Correus per a poder enviar la bicicleta. Per la tornada, per tant, havia de trobar un altre punt on poder fer l'operació inversa d'enviament de la bicicleta cap a casa. El punt seleccionat va ser el poble de Valencia de Alcántara (entre Oropesa i Valencia sembla que estiguem parlant d'una altra comunitat, però us asseguro que estem entre Castilla la Mancha i Extremadura). Com que Valencia tampoc forma part del recorregut oficial vaig improvisar una darrera etapa per arribar-hi. 

Segon tema, no volia morir-me de calor. Per tant, res d'estiu ni període amb alta probabilitat de temperatures infernals. Vaig decidir-me per mitjans de primavera. Gran encert. 

I, finalment, tercer capítol organitzatiu, el número de jornades. Segons la proposta de "Con Alforjas" les 9 etapes que proposen em semblen excessives i vaig dissenyar un recorregut en 6 dies, comptant que el primer dia havia de fer el desplaçament fins a Oropesa i la darrera etapa havia d'arribar a Valencia de Alcántara. Més o menys serien uns 75-80 km diaris.

Prenc tren alta velocitat a les 5:40h de Barcelona i enllaço a l'estació d'Atocha amb tren de mitja distància fins a Oropesa de Toledo, on hi arribo a quarts d'onze. Em dirigeixo a l'oficina de Correos, on ja tenen el Pack-bici preparat per recollida. En 60' preparo la meva montura i carrego el primer track al GPS, direcció Puente del Arzobispo, darrer poble de Castilla La Mancha i entrada a la comunitat d'Extremadura.

Primavera exuberant

Camí Real de Guadalupe

Els primers kilòmetres del recorregut transcorren per impressionants deveses, tot resseguint el Camino Real de Guadalupe. En un punt determinat he de fer marxa enrere per impossibilitat de superar una zona inundada. Consulto el GPS i ràpidament trobo camí alternatiu. A Puente del Arzobispo es creua el Tajo per primera vegada i em trobo amb una característica que es repetirà en altres ocasions durant la ruta: camins que han estat envaïts per la vegetació, molt alta, que dificulta la ciclabilitat. A Villar del Pedroso busco la figura del Verraco, però no el trobo per enlloc. Segueixo avançant i creuant pobles, fins a Bohonal de Ibor, on em desvio per visitar el Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas.

Templo los Mármoles, sobre l'embassament de Valdecañas

Comença a ploure i aprofito per retornar a Bohonal de Ibor i fer un petit sopar a quarts de set en un bar al centre del poble. Quan amaina, recupero el traçat fins a trobar un lloc que em sembla adequat per acampar i passar la primera nit.

primera nit, abans d'arribar a Mesas de Ibor

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169130031.

De bon matí recullo el material i coincideixo amb un home que arriba amb furgoneta, es protegeix integralment amb un vestit blanc i me n'adono que he dormit molt aprop de ruscs d'abelles, i que aquesta hora es procedeix a recollir el dolç producte que produeixen. La jornada no comença massa bé. Quan em dirigeixo cap a l'embassament de Valdecañas per una carretera solitària, detecto la roda del darrera punxada. Em toca invertir 30' per a reparació. Continuo recorregut i encaro la duríssima pujada a Valdecañas de Tajo, un petit poble que, com la gran majoria del recorregut és gairebé desèrtic. Pocs kilòmetres més endavant es creua l'embassament el Barranco de Descuernacabras, un indret on, malgrat el nom resulta molt agradable poder prendre un bany.

Garganta Descuernacabras

Tocarà encarar uns kilòmetres de dura pujada fins a la Higuera de Albalate, on podré prendre un refresc i unes patates fregides per encarar, posteriorment forta baixada per pistes molt ràpides i divertides. Recupero la llera del riu Tajo fins l'embassament d'Arrocampo, les aigües del qual refrigeren els reactors de la nuclear que tinc a tocar: Almaraz. Prova d'aquest fet, la presència de la Guàrdia Civil, altaveus demanat la presència de diferent personal de seguretat i un parell de tècnics tot disfressats de blanc que sembla que recullin mostres dels voltants. Per si de cas, augmento ritme i prefereixo no exposar-me a les possibles radiacions de la zona. Uns kilòmetres més endavant recupero un sensacional espai de devesa, humit i solitari, fins arribar a Serrejón, on m'aturo a recuperar forces en el bar de la piscina. 

Fantàstiques deveses al voltant de Serrejón

Reprenc la marxa travessant més deveses. A veure, el paisatge és sensacional, però al final, com tot en la vida, tanta monotonia acaba podent fer-se pesada. Arribo a Toril on hi trobo el Centro de Interpretación Reserva de la Biosfera “Pórtico Monfragüe”, ubicat en una antiga i restaurada església. Aprofito per fer-hi una ràpida visita acompanyat de la guia del centre, que m'ensenya les restes d'una impressionant alzina surera ("alcornoque" en castellà) i com s'extreu el suro per fer-n'hi taps.

al vell mig, restes de la gran alzina surera

Són les 15h i reprenc la marxa paral·lel a la via del tren, fins creuar-la i prendre una gairebé infinita pista molt rodadora que torna a travessar inacabables deveses. Entrem al Parc Nacional de Monfragüe, una autèntica reserva d'aus de rapinya, i de nius de turistes, que passen les hores intentat caçar-les mitjançant diversos aparells òptics. El primer dels miradors que trobem coincideix amb l'arribada a les ribes del riu Tiétar, afluent del Tajo.

Mirador de la Portilla del Tiétar.

Prosseguim per carretera superant algunes rampes dures. fins creuar el riu Tiétar per la presa de Torrejon-Tiétar, molt a prop de la confluència amb el Tajo.

Presa de Torrejón-Tiétar

 

A partir d'aquest punt cal afrontar un dura pujada de 3 km fins a trobar la cruïlla de baixada a Villarreal de Sant Carlos, la localitat més important del parc nacional que decideixo no visitar per varis motius: els darrers kilòmetres he progressat molt penosament, car he hagut de vèncer un fort vent en contra que m'ha desgastat físicament. Porto 80 km de recorregut i prefereixo fer via per arribar al final d'etapa, al Camping Monfragüe. El recorregut original indica superar el Alto de la Serrana, però diferents rètols indiquen que durant forces mesos a l'any està prohibida la circulació per la pista que hi accedeix per qüestions mediambientals (època de reproducció d'aus). Una autèntica sort, perquè la pujada que s'intueix fa esgarrifar. Faig uns kilòmetres més per carretera, un xic més de desnivell, fins prendre l'oculta pista de la Cañada de Trujillo (a voltes, vegetació molt crescuda) i arribar al càmping.  

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-mesas-ibor-camping-monfrague-169246615

L'endemà matí esmorzo al bar del càmping i començo ruta per pista ample. Entro a zona més boscosa i remunto fins a tres colls. En el darrer, Collado del Lobo, puc gaudir de molt bones vistes sobre el proper poble de Serradilla, on hi faig el descens i gaudeixo d'un excel·lent pernil reserva. Cal aprofitar la logística de botigues d'aquest bonic poble de cases emblanquinades. 

Collado del Lobo

L'etapa del dia no és massa llarga i opto per desviar-me de la ruta i anar a visitar la Peña del Castillo, molt a prop de Mirabel, on hi roman un antic castell que domina les planes a banda i banda de la Sierra de la Herrera. L'accés fins a l'entrada del castell és ciclable, però cal superar algunes rampes molt dures. Visita lliure i solitària. Ningú més dins la fortalesa. Excel·lents vistes.

Castillo de Mirabel

 

Desfaig la carretera d'accés, que passa pel costat de l'Embalse de Serradilla fins a recuperar el track. Segueixo gaudint d'una vegetació ufanosa agraciada per generoses pluges de primavera.
 

Pels volts de l'embassament de Serradilla.

Cauen quatre gotes quan arribo a Casas de Millan, on aprofito per dinar en un petit bar/restaurant: ranxo amablement servit. La resta de la jornada, sense massa interès paisatgístic, on és necessari inclús travessar alguns camps de panells solars i obres ferroviàries (suposo que tren d'alta velocitat). Arribo a quarts de quatre a l'alberg de Cañaveral, on puc escollir llit d'una habitació que, aviat, s'omplirà de peregrins septuagenaris que realitzen el Camino per la Via de la Plata.

Aquí deixo recorregut: 

https://es.wikiloc.com/rutas-bikepacking/ciclosenda-tajo-camping-monfrague-collado-del-lobo-castillo-de-mirabel-canaveral-169344392.

Per indicació del responsable de l'alberg, a primera hora del matí m'apropo a la Churrería de l'entrada de Cañaveral per esmorzar i començar la jornada amb un xic d'escalfor a la panxa. L'inici del recorregut ressegueix un antic sender ramader, tècnic, d'aquells que fan xalar el company Cabanas. Arribem a una petita cabana, sobre l'embassament José Maria Oriol, l'enginyer responsable de la construcció de la presa d'Alcántara, punt final de l'etapa. 

Refugi la Cama del Tajo

 

Els propers kilòmetres transcorren per carretera, fins trobar-nos una pista que ens condueix fins a Garrovillas de Alconétar, una bonica població amb una espectacular plaça porticada. Aprofito per refer forces i prenc un segon esmorzar.
 

Plaza de la Constitución, Garrovillas

Abandonem Garrovillas per pista, però a mesura que avancen els kilòmetres la ciclabilitat és més compromesa, fins arribar un punt on caldrà creuar un petit rierol. A primer cop d'ull no sembla fàcil trobar un bon punt de creuament, però si remuntem un metres veurem un tram on la profunditat és menor i resulta més senzill superar el rierol. Això sí, caldrà descalçar sabatilles i mullar-se els peus.

 

Curioses formacions geològiques, abans d'arribar al segment més tècnic

Després de creuar el rierol, trobarem un sender en forta pujada, a voltes no ciclable, incloent un curt sector de graons. Apareixem al capdamunt d'una pedrera, on començarem a pedalejar per amples pistes en un constant puja-i-baixa (petit tram de carretera) fins arribar a Mata de Alcántara, poble mig fantasma on el que aparentment més hi abunda són les cigonyes. Mentre recupero forces al costat de l'església, m'entretinc observant-ne una que es dedica a robar les branques d'un niu, per construir-ne un de nou a pocs metres (és com un okupa cigonyil...).

Mata de Alcántara, més cigonyes que persones

Seguim combinant carretera i pistes fins arribar sobre la presa d'Alcántara, on ens topem amb el contrast de les aigües arraconades de l'embassament amb una enorme xarxa de distribució elèctrica, fruit del treball infatigable de les turbines situades a peu de la presa. 

bonics entrants d'aigua, amb la presa al fons.

Arribo a Alcántara, just en el moment que els encarregats de l'hotel on m'allotjaré marxen a descansar unes hores. L'amo em fa el favor de tornar a obrir les portes per poder-hi deixar la bicicleta i poder-me instal·lar. És de justícia tornar el favor, es tracta de l'Hotel Kantara Al Saif, on vaig poder sopar com un rei (molt recomanable l'amanida amb perdiu confitada). Tota la tarda de visita pel poble, on baixo fins a nivell de riu (Tajo, és clar) per veure de ben a prop el famós pont romà. La veritat és que Alcántara conserva un autèntic patrimoni arquitectònic, gran part d'època romana, incloent un espectacular amfiteatre, que no puc visitar a fons perquè tot just acaben de tancar l'accés. Tinc la sensació que no se'n fa prou difusió de tota aquesta riquesa patrimonial. 

Aquí deixo recorregut: 

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-canaveral-alcantara-169450282

Després d'esmorzar a l'hotel recupero el recorregut de la Ciclosenda del Tajo. Per un bonic corriol (cal arrossegar la bicicleta en algun tram) assoleixo el Balcón del Mundo, on puc fotografiar el conjunt del pont romà i de la presa d'Alcàntara. Llàstima que la llum del sol impacte directament damunt l'objectiu.

Pont romà i presa d'Alcántara

El sender finalitza en una ample pista. Sembla que serà un passeig fins a Membrío. Res més lluny de la realitat. Uns kilòmetres més enllà la vegetació comença a ser més alta, envaint tota l'amplada del camí. Entrem a la Cañada Real de Gata, un antic sender ramader que, suposo, fa molt de temps que ha perdut el seu ús original, car la vegetació se l'ha cruspit totalment i la ciclabilitat és nul·la. A voltes, em trobo matolls i arbustos tant alts com jo mateix. Aconsegueixo avançar uns 8km per aquest infern vegetal, més dels que podia imaginar-me, i finalment decideixo abandonar el recorregut oficial per recuperar la carretera i arribar a Membrío. Trobo petita botiga de queviures al vell mig del poble i aprofito per aprovisionar i recuperar forces abans de fer cap a Carvajo, seguint una pista molt bonica entre interminables deveses. Això sí, s'han d'obrir i tancar interminables portes de bestiar. Durant el recorregut trobo alguns rètols indicant "Tumbas antropomórficas", però la veritat és que resulta molt complicat poder localitzar correctament aquestes restes arqueològiques.

 

Presumiblement, tombes antropomòrfiques...

Arribo a Carbajo, on localitzo una font i recupero forces a base del formatge que m'he comprat a Membrio i altres restes de menjar que van sortint de les alforges. Per la ressenya de la web de la ruta conec que aquest llogarret amaga una pintura d'un conegut difusor de fauna ibèrica, mort ja fa un bon grapat d'anys en un accident d'helicòpter. Segur que els nascuts abans de la dècada dels 80 el coneixeu sense problema.   

FRdlF....mural de record a Carbajo

Cafetonet amb postre especial de la casa al bar de la piscina i sortida cap a Santiago de Alcántara. Sort que he recuperat forces, primeres rampes de la pista força dretes. Sense més problemes arribo al següent poble. Són les 14h i sembla que hi hagi caigut una bomba nuclear. Ni una ànima pels carrers. 

Aquí cal prendre una decisió per arribar a Herrera de Alcántara: carretera o pista i senderons per creuar la Rivera Aurela. He llegit alguns comentaris que desaconsellen totalment aquesta darrera opció, especialment si es viatge amb alforges ("y lo dice uno a quien le gusta meterse en fregaos", afegeix el comentarista). Prenc, doncs carretera. Solitària no, el següent: en 20km només em creuen dos cotxes, i són del mateix grup. Un transport de cavall i el "señorito" amb esportiu al darrera. Cal superar un petit port de muntanya, força bonic tot plegat. Els darrers kilòmetres sí que se'm fan una mica feixucs, són molt trencacames. 

Arribo a la cruïlla de la carretera que mena a Herrera i, sense necessitat d'arribar-hi, giro a esquerra per anar fins a Cedillo, darrer poble espanyol abans de creuar el Tajo i fi de la meva jornada. De camí puc veure extenses extensions de parcs solars.

 

espais que comparteixen usos ancestrals i d'altres més moderns

 

La veritat és que Extremadura no pot queixar-se de producció energètica: hidroelèctrica, nuclear, solar i alguns molins d'eòlica que també he observat durant el recorregut. 

Arribo a Cedillo i omplo dipòsits d'aigua per a poder passar la nit. Crec haver trobat un espai prou apropiat fent recerca prèvia per satèl·lit. Abans, però, m'informo, cervesa en ma, en el primer (i possiblement únic) bar que trobo obert. Em confirmen que la presa de Cedillo, únic pas per poder creuar el Tajo amb vehicle és ininterrompudament accessible tot el cap de setmana. Crec que estan projectant un pont sobre el riu Sever, afluent del Tajo, per connectar permanentment aquesta part d'Extremadura amb Portugal.

 

entrada a Cedillo

Em dirigeixo cap a la zona escollida per passar-hi la nit i, efectivament. és força apropiada per a muntar tenda i reposar forces.

 

Aquí deixo recorregut:          

https://ca.wikiloc.com/rutes-bikepacking/ciclosenda-tajo-alcantara-cedillo-169616727

A trenc d'alba començo a plegar el material i enganyo lleugerament la gana. Carrego la bicicleta i per diferents pistes que localitzo sobre el mapa digital, arribo a la carretera que uneix Cedillo amb l'embassament del mateix nom. Hi descendeixo ràpidament i, amb el vist-i-plau del personal de seguretat i un pèl d'incredulitat, creuo la presa i entro a territori portuguès. Vaig combinant carretera i pistes més o menys ciclables (atenció en algun cas que s'ha de creuar algun rierol amb cert cabdal). Deixo enrere Montalvão, on sóc incapaç de trobar cap local per esmorzar, i no és fins a Povoas e Meadas que puc trobar un local per fer-hi una breu parada i recuperar forces. Continuo recorregut fins a Beirã, ciutat que alberga i que segurament va créixer al voltant d'una gegantina estació ferroviària internacional, actualment en desús i llastimosament abandonada.

 

Estació Internacional de Beirã

 

A partir de Beirã, la intenció és localitzar un punt per creuar el riu Sever i tornar a entrar a territori extremeny. He revisat algunes ressenyes i algun mapa digital i sembla que hi ha un possible gual per on seria possible superar el curs d'aigua sense excessius problemes. Hi arribo per una pista força pedregosa, però totalment ciclable. La primera impressió és que podré creuar el riu sense problema, però ràpidament me n'adono que la corrent de l'aigua és força potent i no m'atreveixo a creuar sense prendre algunes precaucions: descalço sabatilles, desmunto alforges i les transporto a l'altre ribera. Retorno al punt original i carrego la bicicleta a l'esquena per completar el creuament del riu.

 

Creuament del riu Sever

 

Recupero l'estructura de la bicicleta i un centenar de metres en territori espanyol me n'adono que tinc la roda de darrera punxada. Mala sort, tocarà fer una segona reparació. Afortunadament recupero correctament la integritat de la roda i puc continuar per pistes envoltades d'alzinars i bestiar fins a Valencia de Alcántara, final del meu recorregut. Aquests darrers kilòmetres estan "trufats" de dolmens i altres jaciments neolítics, però estan molt mal ressenyats i el seu accés, en ocasions, és complicat per la presència de murs i tancats. És una autèntica llàstima.

La Porra del Burro, de les poques restes arqueològiques que vaig poder observar

       

Únic dolmen que vaig trobar, ja a final de ruta.

 

Aquí deixo recorregut:

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=169753014

 

Circular Sobrarbe-Ribagorza

Cañón de Añisclo

Feia molt temps que hi tenia posada la banya en fer una ruta amb bicicleta enllaçant aquestes dues comarques d'Osca. Molta lectura de mapes, moltes preguntes a companys, molt de Google Earth. I costava poder traçar un recorregut amb certa lògica i un mínim atractiu. Després de donar-hi prou voltes decideixo un itinerari de 3 dies, havent de realitzar 2 sacrificis: el primer, forces kilòmetres per asfalt que, personalment tampoc em penalitza gaire i, segon, haver de desfer alguns kilòmetres per part de la ruta d'anada.

Etapa 1: Senz-Torla. Localitzo per Google Earth un petit racó on deixar el cotxe, just passada la petita presa que ens trobem quan agafem la cruïlla per pujar al petit poble de Senz.

Senz, inici de la ruta

En essència, el recorregut coincideix amb una de les etapes de la transpirenaica de J. Laparra. Per asfalt remuntem fins els pobles de Senz i Viu i posteriorment, per pista pedregosa assolim el Collado Cullibert.

Collado Cullibert. Al fons, vessant S del Cotiella

Tampoc aquestes contrades han restat amagades a Monsieur Porland, i les rampes més dures estan cobertes d'aquest material. Una vegada al coll s'ha d'abandonar la pista i cal anar a buscar un sender en direcció W (hi ha un pal indicador). El sender és força ciclable, malgrat s'ha de posar el peu a terra en algun punt. Més endavant, el sender esdevé una magnífica pista fins a trobar la pujada a La Collada (1500m). Assolim el punt més elevat de l'etapa, un balcó sobre la vall del Cinca situat entre la Peña Solana i la imponent Peña Montañesa.

La Collada. Darrera, Peña Solana

Llarg però ràpid descens per pista fins a Ceresa i després per asfalt fins a Escalona, on m'aturo a refrescar-me i a menjar un xic. Prenc la carretera de Fanlo que transita per Añisclo, però 2 km més enllà em trobo la desagradable sorpresa que la carretera està tancada. No desespero i prenc la ruta alternativa pels pobles de Buerba i Vio. És una llàstima, ja que més enllà de no poder gaudir d'un dels principals atractius de la circular, he de fer uns 5km extra, pujar un port i patir la calorada per l'exposició a la vessant soleia. Això sí, durant el descens fins a retrobar la carretera a Fanlo hi ha un mirador excel·lent sobre el Cañón de Añisclo.

Mirador sobre el Cañón de Añisclo

Remuntada fins el poble de Fanlo (no regalen res i ja porto força cansament acumulat). A partir d'aquí descens rapidíssim fins a Sarvisé i darrers i feixucs kilòmetres en lleugera pujada fins a Broto, i rampes més dretes fins a la cruïlla a Torla, on passaré la nit a l'Albergue Monte Perdido. Total km: 79; 2500m desnivell.

Etapa 2: Torla-Sin. Abandono l'alberg a quarts de nou del matí tot buscant algun bar obert per omplir una mica l'estómac i prendre un cafè amb llet. Esmorzo amb 15' i ja encaro el duríssim ascens a la Sierra de las Cutas o dera Cárquera (que sona millor).

primeres llums sobre el riu Ara.

Es tracta d'una pista força pedregosa, a voltes de mal ciclar, amb més d'un tram que s'ha de fer arrossegant la muntura (trams curts, però molt drets). 

Ermita de Santa Ana, a meitat de pujada.

Són més de 14km de pista feixuga (3h), però la recompensa són unes vistes excel·lents sobre tot el massís d'Ordesa, una de les imatges més boniques de tot el Pirineu, especialment de la seva vessant S. Paga la pena l'esforç de pujar-hi. 

curioses formacions de calcari erosionat pel vent

    

Las 3 sorores d'Ordesa: Cilindre, Perdut i Soum de Ramond.

Rapid descens fins a Nerín per una pista impressionant. A partir de Nerín caldrà desfer l'itinerari del dia anterior fins a Escalona. En aquest petit conjunt de cases reposo forces i he de decidir entre 2 possibles opcions: la primera, recorregut per carretera fins l'alberg de Sin, opció més ràpida però menys interessant per quantitat de kilòmetres d'asfalt; o segona, prendre una pista que teòricament comunica Laspuña amb Badaín, opció amb més desnivell i menys previsible. Són les 14h i no tinc presa, el dia és bo i no amenaça pluja. Decideixo la segona opció. Tot remuntant cap a Laspuña, un ramat d'ovelles bloqueja la carretera i m'entretinc a parlar amb el pastor, que em confirma la ciclabilitat de la pista que he de prendre. La decisió ha estat encertada: uns 300m de desnivell que es fan força bé i una baixada llarga i molt "disfrutona". 

pont d'accés a Badaín

El problema serà que, per evitar el sectors de baixada més pedregosos, he rodat força estona per les superfícies més herboses, i una punxa d'esbarzer ha provocat la pèrdua de pressió de la roda del darrera. A Lafortunada (nom gens adequat a les circumstàncies del moment) hauré de canviar la càmara (45'). Ara sí, amb el temps un xic més apretat remunto la carretera del Cinca fins a la cruïlla a Plan i després d'uns quants kilòmetres, trobo l'accés a l'esquerra de pujada a Sin. I quins 3 darrers kilòmetres: terrorífics, rampes de l'11, el 12 i el 14% per rematar una jornada força completa. Localitzo l'alberg i passo una estona de xerrameca amb la propietària, mentre miro d'augmentar la pressió de la roda del darrera i apedaço la càmara punxada per l'endemà. Total km: 83; 2600m desnivell.

Etapa 3: Sin-Senz. La idea original per a la tercera etapa era retornar a la carretera a Plan i prendre una pista que transita per la dreta de l'embassament. Durant el vespre anterior, però, entre la mestressa de l'alberg i un company del poble, m'expliquen una ruta alternativa, que evita els perillosos túnels de la carretera. Malgrat suposarà sumar uns quants kilòmetres i un xic de desnivell, decideixo fer-los cas i prenc la carretera que, en lleugera pujada condueix a Serveto. 

Sobre la pista a Gistaín. Al fons, el Cotiella.

Abans d'arribar-hi, a l'esquerra neix una pista que després de guanyar alçada fa un llarg flanqueig que em situa just a sobre el poble de Gistaín. 

A punt d'iniciar el descens cap a Gistaín, just darrera.

Ha estat un encert el recorregut. Ràpid descens fins a Gistaín i per carretera fins a Plan, on faig un cafè amb llet abans de prendre la pista de pujada a la Sierra de Chía. És una pista molt ciclable, entretinguda i amb un entorn molt bonic. Llàstima dels cotxes que hi passen amb certa freqüència i el cul que em comença a fer mal de debò. 

Inici de pujada a la Sierra de Chía. Al fons, San Juan de Plan

Un parell de kilòmetres abans d'arribar al Puerto de Sahún s'ha d'abandonar la pista principal i prendre'n una altra a la dreta, que en lleugera pujada ens situa sobre uns plans amb sensacionals vistes de la vessant septentrional del Cotiella.

Massís del Cotiella

Iniciem un llarguíssim descens que ens portarà fins el petit poble de Barbarruens. Això sí, haurem d'alternar la baixada amb alguns trams de pujada que ens mantindran les cuixes ben escalfadetes. Els darrers kilòmetres de la ruta tornen a ser d'asfalt, fins a Seira primer i, finalment, per la carretera que ressegueix el curs de l'Ésera fins a la cruïlla de Senz. Total km: 55; 1200m desnivell.

He penjat tracks a wikiloc.  

GTMC 2017 (el vídeo)

per si us voleu enretenir una mica amb les imatges més interessants que vàrem "caçar" durant la nostra travessa pel Massís Central, aquest estiu.
Esperi que us agradi.

El 5 comarques tarragonines

Santuari de Cardó

Com un xiclet, anem estirant la temporada de bicicleta de carretera. Per anar-ho rematant, el Roger proposa una sortida per la Ribera d'Ebre. M'atrau fer un tomb per aquesta comarca, per mi, poc coneguda. I el que havia de ser una tranquil·la jornada rodadora, acaba convertint-se en la sortida de major quilometratge de l'any. A saber:

Sortim de Falset (Priorat: comarca1) i encarem cap a Bellmunt de Priorat, on per carretera rugosa, havent inclús de creuar un torrent considerable d'aigua, ens dirigim al Molar. En aquest punt, coincidim amb un Rally que obliga a tallar el pas fins a La Figuera. Amb el permís del Mossos, prenem ràpidament la carretera de pujada i superem la primera dificultat del dia. Passem just el Coll de la Torre, on també acaben de tallar la circulació i podem baixar sense problemes fins Ascó (Ribera d'Ebre: comarca2), on coincidim amb un company de feina del Roger, que ja ens adverteix de la duresa de la pujada fins La Fatarella (Terra Alta: comarca3). Superem la segona pujada del nostre circuit i prenem carreteres ràpides fins els marges de l'Ebre. 

Marges de l'Ebre, a Mirabet

Arribem a Mirabet i creuem el riu pel pas de barca, on els mosquits fan el seu particular "vermout" de cap de setmana amb la nostra sang. 

Pas de barca del Riu Ebre

Continuem per carretera fins a Rasquera, on reposem forces i amb la mala llet que ens agafa després d'escoltar en Rajoy anunciant el 155, fem la pujada al Balneari de Cardó (Baix Ebre: comarca4). La tercera dificultat de la jornada no resulta excessivament exigent. De fet, de tornada, cal donar pedals en més d'una ocasió. Llarga transició fins al Perelló, on tornem a omplir el dipòsit i ens preparem pel tram més exigent de la ruta: la pujada al Coll d'Aumet (Baix Camp: comarca5). Encarem rampes molt dures (fins al 14%) que, sumant els 140km que portem a les cames, ens deixen els dipòsits ben buits. Fem cap fins a la carretera d'accés al Coll de Fatxes, on baixem fins a Tivissa. Prenem les poc transitades carreteres de Capçanes i Marçà, on encara s'ha de superar alguna rampa força exigent amb les llums d'alarma ja ben enceses. Tanquem el recorregut a Falset. 

Ens guanyem un parell de canyes de cervesa amb unes patates braves i un excel·lent pa amb tomàquet i pernil.

Surten 180km i 2600m de desnivell.  

Un altre coll de categoria Tour

Coll de Serra-Seca

Aquest estiu ha estat especialment interessant des del punt de vista ciclista: començàvem amb un parell de rutes molt atractives per Capcir-Ariege, incloent la pujada al Pailheres; 

Col de Pailheres

també hem pogut degustar el recorregut de la 3 nacions, superant el Port d'Envalira i sobrevivint al trànsit andorrà; la Cerdanya ens ha acollit en paratges força inhòspits, com la Coma Morera, i en recorreguts de tall més clàssic (Puigcerdà-Collada Toses-Coll de la Creueta). 

Coma Morera

Però de tots ells, potser em quedaria amb un recorregut de 100km que ofereix la possibilitat de seguir sumant colls de categoria Tour: el Coll de Serra-Seca, al vell mig del cor del Solsonès. Efectivament, l'any 2009 Barcelona va poder gaudir de final i sortida d'etapa, amb pujada al citat coll i final a Ordino-Arcalís. Un tros d'etapa de 230km! 

Sortim de Solsona i després d'uns 5km prenem una carretera a ma dreta, direcció Cambrils. Després d'un parell de sifonades, a l'alçada del Pont del Clop, iniciem els 10km de pujada al coll. Bàsicament es tracta d'una combinació de curtes rampes molt fortes amb trams més còmodes de ciclar. A destacar, però, uns 400m abans d'assolir el Coll Pregon (15%) que posen a prova la ronyonada.

(coll de serra-seca)

Quan sembla que ja hem superat el coll, encara haurem d'encarar alguna curta rampa i finalment baixada molt ràpida fins a Cambrils. Prenem carretera feréstega, d'aquelles que agraden al company Roger Pintaluba, fins el Coll de Jou. Sembla que no, però són uns 20km que "piquen cap amunt", fins arribar a una rotonda. El dipòsit de combustible encara no dóna senyals d'entrar en pèrdua i decidim pujar fins a l'estació d'esquí de Port del Compte, on enllacem amb la carretera que baixa fins a Sant Llorenç de Morunys. Abans, però, creuem el llogarret de la Coma i uns kilòmetres més avall, el seu germà la Pedra. Car, junts formen el municipi de la Coma i la Pedra. Molt bonic, tot plegat! Refresc a St. Llorenç i baixada fins a Solsona per la carretera de l'embassament de la Llosa del Cavall, superant algunes rampes importants amb un terrible vent en contra. 

Recorregut molt recomanable. Llàstima, però, del vent que ha esdevingut força molest i perillós en algunes baixades.       

Grande Traversée du Massif Central

Grande Traversée du Massif Central

Pensant en una proposta de ruta amb bicicleta, vaig consultar a finals de primavera el mestre en la matèria, el company Manel Garcia. Entre les 3 opcions que va oferir-me, després de comentar-ho amb el Marc, el meu partner, vàrem inclinar-nos per la Grande Traversée du Massif Central, una ruta de BTT que, de nord a sud, travessa aquesta carena muntanyosa francesa.  

Tal com es recomana a l'article publicat al Vèrtex (Vèrtex241), prenem un vol BCN-Lió (80€, bicicleta inclosa, EasyJet). Vol sense incidències, però tenim molts problemes per a poder pujar les bicicletes al bus que ens ha de traslladar de l'aeroport de Lió fins a Clermont-Ferrand, punt d'inici del recorregut. Malgrat el nostre paupèrrim francès, entenem perfectament el que la conductora de l'autobús intenta fer-nos entendre: el volum de l'equipatge és massa gran i no s'hi podran encabir les maletes de les persones que han de pujar a l'estació de ferrocarrils de Lió. Amb una dosi molt alta de paciència, insistim en col·locar la caixa més petita plana i treure la bicicleta de l'embolcall més gran. És evident la reducció del volum i, com si no hagués passat res (gairebé ens anul·la el bitllet), la xofer ens permet pujar al bus i ens desplacem al nostre objectiu inicial.

GTMC1: el mateix dia de l'arribada, a mitja tarda, decidim iniciar el nostre recorregut. Amb el GPS ens orientem pels carrers de Clermont-Ferrand i passem per Durtol i d'altres petits pobles, fins arribar a Volvic, final d'aquesta primera etapa .

primers cops de pedal, amb el Puy de Dome de fons.

Caldrà, però, remuntar un parell de kilòmetres fins a Tournuel, on tenim reservat l'allotjament (HotelLaChatellenie). Volvic és un petit poble molt conegut per l'aigua mineral que es comercialitza. De fet, no deixarem de veure ampolles d'aigua de Volvic durant tota la travessa.
Ha estat una primera presa de contacte, amb molta calor, que ens ha permès comprovar que la tònica de la travessa serà una combinació de pistes rodadores, asfalt i petites dosis de senders, més o menys tècnics.
20km i 550m de desnivell.

GTMC2: sortida de Volvic a primera hora del matí, sense esmorzar. Pensem que ja trobarem algun local on poder clavar queixalada i fer un cafè amb llet. Però la realitat és que ciclem per pistes rurals, sense creuar cap localitat. I per les que creuem, els locals estan tancats.

literalment, ciclant entre ovelles

La jornada envolta el Puy de Dome per la seva vessant N, fins arribar al Col de Ceyssat, on fem un cafè amb llet a l'alberg i ens pensem de pujar el cim pel Chemin des Muletiers (45').

apropant-nos al Col de Ceyssat, als peus del Puy de Dome

Col de Ceyssat

La incertesa amb la resta del recorregut de la jornada, ens tira enrera (després ens en penedirem). Coincidim amb un xicot francès que també està realitzant la GTMC. Divertida baixada fins a Laschamps, on, ara sí, farem un plat du jour. Continuem fins a Orcival i encarem forta pujada fins a situar-nos a la carretera que ens conduirà fins a l'alberg del Lac Servieres (GiteLacServieres), on passarem la nit.

Orcival

Són les 15h i fa calor: bany refrescant al llac i descans.

bany a Lac Servieres

63km i 1520m de desnivell.

GTMC3: jornada 5 estrelles que transita per pistes molt rodadores, entre boscos i camps de conreu, que ens porta a visitar bonics pobles i magnífics paratges: llac Chambon, on coincidim amb una competició de korrikolaris;

Lac Chambon (foto: Marc Ollé)

Besse, poble medieval, on reposem forces a cop de Boulangerie.

Besse-en-Chandes

Ens adonem que els tracks que seguim el company i jo no són els mateixos, i a la sortida del Lac Chambon, seguim recorreguts diferents. El que jo segueixo (marques de la GTMC) és poc ciclable i obliga a arrossegar la bicicleta durant 1km. Conseguim retrobar-nos al petit poble de Saint Victor-La Riviere, on ens aixopluguem 15' per la intensa pluja que cau.

Camí a la Godivelle

Fi d'etapa al petit poble de La Godivelle (AlbergLaGodivelle), on tornem a coincidir amb el company francès.
57km i 1380m de desnivell.

GTMC4: tinc la sensació de reviure al peu de la lletra l'etapa descrita pel company Manel Garcia. A primera hora del matí, entre boira i pluja fina ens trobem envoltats de filats (en aquesta zona és molt comuna la filferrada típica de les trinxeres i l'electrificació), seguint petits senders entre camps de bestiar. Terra humit, molt irregular, on avançar a cop de pedal resulta força incòmode, amb la dificultat addicional que algun filat s'ha de superar amb la bicicleta a espatlles.
A mesura que el dia avança, les condicions de ciclabilitat també milloren.

ciclant sota l'amenaça d'aigua

Trobem aixopluc a un bar molt rústic (igual que la seva propietària) d'Allanche, on podem fer un cafè amb llet i eixugar-nos una mica. Al poble de Chalinargues hi fem un entrepà i tornem a coincidir amb el company francès, que decideix quedar-s'hi a passar la nit (ens resulta un xic estrany, ja que sembla que físicament el personatge té metxa).

Chalinargues

L'etapa ofereix la possibilitat de visitar Saint Flour. L'únic inconvenient és que requereix afegir 4km extres, que per sí sols no tindrien importància, però la vila es troba sobre un turó i la pujada és considerable.

superant obstacles, camí de Saint Flour. (foto: Marc Ollé)

Finalitzem l'etapa a Trailus i passem la nit en un interessant allotjament amb piscina, habitació amb bany individual i assecadora de roba. També podem gaudir d'un excel·lent sopar. Molt bona relació qualitat/preu (AlbergTrailus). L'únic mal record se'l va emportar en Marc en forma de queixalada canina al cul...Tenen un gos bastant malparit.
Etapa dura: 94km i 1700m de desnivell.

GTMC5: el dia es lleva boirós. Forta remuntada fins assolir un altiplà que seguirem uns quants kilòmetres.

la boira ens acompanyarà bona part de l'etapa

curioses estructures per observar/caçar?? (foto: M. Ollé)

Passarem pel monument del maquis, la resistència francesa que va combatre l'ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. Forta pujada (5' arrossegant la bicicleta) al Mount Mouchet (mala visibilitat des del cim 😒).

Mount Mouchet

durant les primeres etapes, l'aigua no és inconvenient

Durant l'etapa, caldrà arrossegar la bicicleta algun altre curt tram, fins arribar a Le Sauvage, una gran construcció d'origen templer on el nostre recorregut conflueix amb el Camí de Sant Jaume.

darrers kilòmetres de l'etapa

Per pista força rodadora arribem a la Barraque Des Boviers, instal·lació d'esquí de fons, i enllacem un parell de colls fins el descens final a Le Giraldés. Ens instal·lem en un agradable allotjament, on rebem un tracte molt familiar. Tant, que soparem tots plegats, compartint taula amb els altres 4 hostes, la mestressa i el friki del seu fill pre-adolescent. El detall: a l'hora de sopar encenen la llar de foc (mmmmmhhh, a principis de Juliol !!) (AlbergLeGiraldés).
78km i 1800m de desnivell.

GTMC6: forta pujada per escalfar les cames a primera hora del matí i per pista molt rodadora arribem al Lac Charpal. El creuem per la presa i resseguim la seva vessant S.

embassament Lac Charpal

Baixada força ràpida fins a Laubert, esquivant camions que recullen arbres talats. El recorregut passa just pel costat de les runes del Fort Tournel, una antiga fortalesa que domina la vall des de l'alçada.

Fort Tournel

Acabem de baixar fins a Bagnols-Les-Bains, on comença la forta pujada fins el Mont Lozère. Combinem carretera, pista i sender pedregós fins assolir la Croix du Maitre-Vidal, on perdo el contacte amb el Marc.

Croix du Maitre-Vidal

Ambdós disposem del track i després d'esperar-lo un quart d'hora i de resultar inútil l'ús del telèfon, decideixo continuar recorregut. Llarg flanqueig per la vessant oriental de la Serra de Laubies. Aprofito les corbes de la pista per allargar la vista endavant i per darrera per a intentar localitzar el meu company. Finalment, abans d'arribar al Coll de Finiels intueixo un ciclista que em confirma la seva identitat mitjançant un parell de xiulets. A partir del coll, descens per asfalt i per pista pedregosa fins Le Pont-de-Montvert, on ens allotjarem en un petit hotel d'interessant habilitat culinària (LaTruiteEnchantée).

pista de baixada a Le Pont-de-Montvert (foto: M. Ollé)

Allotjament a Le Pont-de-Montvert

81km i 1300m de desnivell.

GTMC7:  iniciem la jornada amb pujada dura per pista asfaltada i superem un parell de colls, el de Sapet i el de Perpau. Ràpid descens per pista pedregosa fins a Florac: ens trobem a l'entrada de les Gorges del Tarn.

descens cap a Florac.

Acabem de lligar els allotjaments per als propers dies a una oficina de turisme de la ciutat: una gite communal a Dourbies i el refugi del CAF a Saint Guilhem-le-Désert. D'ambdós, en sentirem a parlar més endavant.
La calor es comença a notar per aquestes contrades. Superem les viles d'Ispagnac i Quézac i per sender molt tècnic, anem recorrent les Gorges del Tarn, just al marge del riu.

marges del riu Tarn (foto: Marc Ollé)

Castellbouc, a les Gorges del Tarn

Passem per alguns campaments juvenils fins arribar a Saint Enimie, on haurem d'encarar la pujada, per carretera, del Col de Coperlac i, encara més amunt, Mas-Saint-Chely.

Sainte Enimie

Amb força cansament acumulat, arribem a Hures on havíem fet una reserva un parell de dies abans. Ens adrecem a la única gite que localitzem, amb ganes de dutxa i repòs, però....sorpresa !! la nostra reserva, efectivament, es troba al terme municipal de Hures, però a Hyelzas, un petit poble situat a 10 km d'on ens trobem i totalment allunyat del recorregut de la GTMC. Evidentment, a la gite on hem preguntat no tenen cap plaça lliure. Ens fan el favor, però, de preguntar-ho al següent poble del nostre recorregut, però res de res. Haurem de "pringar" (GiteHyelzas). En qualsevol cas, sopem i esmorzem molt correctament. Etapa de 88km i 1700m de desnivell.

GTMC8: iniciem l'etapa refent els 10km del dia anterior fins a Hures. Encara per carretera arribem a Nivoliers i entenem el motiu de la plena ocupació del dia anterior: coincidim amb un grup d'uns 20 ciclistes.

remuntant un sender, passat Nivoliers (foto: Marc Ollé)

ens dirigim al Col de Perjuret

Per sender, encarem forta pujada i anem combinant asfalt i pista fins la terrible pujada al Mont Aigoual. No acabem de trobar la pista correcta de pujada i hem de fer l'ascensió per un sender pedregós que obliga a arrossegar la bicicleta freqüentment.

darrers metres de sender, a la pujada al Mont Aigoual (foto: M. Ollé)

Excel·lents vistes des del cim, on hem de suportar un terrible vent, molt característic d'aquest indret. La nostra principal preocupació de cara al descens, però, no és el vent, sinó un grup de motoristes sexagenaris que no paren de beure cervesa. A veure si són capaços de pilotar les seves "montures" sense fer cap "estropici" a tercers.

Mont Aigoual

Durant la baixada noto un "catacrec" a la part posterior de la bicicleta: se m'ha trencat el portaequipatges i no em queda més remei que improvisar, amb quatre brides, una solució de fortuna. A veure el que aguanta...
Superem una instal·lació d'esquí alpí (Prat-Peyrot) i després d'un bonic descens passem per Aiguebonne. Creuem el riu i per pista asfaltada pugem fins a Comeyras, on prenem un sender força interessant que ens durà fins el Col de Rhodes.

pujant al Col de Rhodes

Per carretera, arribarem al poble de Durbies, final de la nostra etapa. Ens trobem envoltats de la festa major de la vila i ens resulta un xic complicat trobar el nostre allotjament, una gite communal gestionada per la mateixa dona del supermercat i el bar-restaurant on haurem de sopar i esmorzar. L'allotjament força correcte, però el tracte que rebem durant el sopar i l'esmorzar resulta desastrós: plats que diuen que ens portaran i no arriben, les salsitxes s'acaben, les postres les canvien, ja que no poden deixar un grup nombrós sense pastís de poma....demanem esmorzar a les 7:30h i, evidentment, fins gairebé les 8h del matí no omplim el dipòsit. Desastre total !!
Etapa 81km i 1900m de desnivell.

GTMC9: abandonem Dourbies per carretera i remuntem per pistes força boniques fins un collet que dona accés al pic Saint-Guiral (s'hi pot pujar a peu). Ràpid descens fins a Sauclieres, on haurem de fer front a la primera punxada de tota la travessa. Per prats cada vegada més secs i amb menys vegetació arribarem a la vila fortificada de La Couvertoirade, on paga la pena fer-hi una petita visita i, sobretot omplir bidons.

La Couvertoirade

Car, ens esperen un bon grapat de kilòmetres per territori erm, molt sec i absolutament despoblat, on serà molt difícil trobar aigua o establiments per a avituallar-se. A més, el sol comença a ser de justícia.

taula d'orientació a St. Michel d'Alajou

es fa evident el canvi de vegetació. Terreny sec i erm.

Superem el poble de St. Pierre-de-la-Fage, que sembla més mort que viu, i abans d'encarar la pujada al Mount St. Baudille patim la segona punxada de la travessa.

superant un tram de pujada, a ple sol del migdia. (foto: M. Ollé)

Encarem la forta pujada al cim, però decidim fer-ho per carretera, ja que les ressenyes per sender indiquen una pujada molt tècnica i anem mancats de temps i forces. Des del cim podem gaudir de les extraordinàries vistes i, després de 9 dies de travessa ens apareix la nostra estimada Mar Mediterrània, uns 60km més enllà.

Mount St. Baudille, amb el mar a l'horitzó.

Sembla que tot el recorregut de la jornada que ens manca és de baixada, però encara haurem d'encarar fortes pujades, sota un sol de justícia, sense aigua i havent menjat només un grapat de cacauets. Lamentablement, el portaequipatges diu prou i decideix plegar. No queda més remei que abandonar-lo, juntament amb la bossa de transport (snif, snif).

encarem les darreres rampes (al fons, el Mount St. Baudille)

Per carretera arribem a Saint-Jean-de-Fos, on no varem poder reservar cap allotjament, però, com a mínim, podrem veure un xic d'aigua. A darrera hora del capvespre acabem de fer els 3 kilòmetres finals fins a la bonica vila medieval de St. Guilhem-le-Desert, a la riba de les gorges de l'Hérault. Ha estat una jornada absolutament esgotadora i acabo totalment desfondat. I encara hem de trobar el nostre allotjament, la Gité Chalet del Club Alpin Français (GitéCAF). Després de preguntar a diferents persones acaben guiant-nos fins la part superior del poble, molt a prop de la bonica abadia, que en el seu moment havia estat hospici de peregrins. El nostre allotjament, però, mereix un punt i a part:
es tracta d'una espècie de comuna "hippy", on no localitzem cap responsable. Només altres hostes que s'estan preparant el sopar i que ens indiquen que potser a la nevera ens han deixat una mica de menjar. Efectivament, trobem el nostre sopar i després de dutxar-nos i fer algunes reparacions al material rodant, mengem i visitem el poble per fer tirar avall l'àpat, abans d'anar a la "sauna-dormitori" per intentar dormir unes hores.
Etapa: 106km i 2000m de desnivell.

GTMC10: ens aixequem ben d'hora per a gestionar ràpidament el tema de l'esmorzar. No recordo gaire bé què varem menjar (crec que un croissant sec que hi havia a la nevera...). El que sí recordo perfectament és el "semi-simpa" que varem fer. Seguia sense aparèixer ningú i varem decidir deixar 20 euros pel servei de dutxa i habitació i la mica de menjar que havíem trobat.
Desfem el tram de carretera del dia anterior i ens dirigim cap a diferents pobles que haurem de creuar. Encara haurem de fer alguna trialera força desagradable, especialment per la tendinitis que arrossego al turmell des de fa un parell de dies. Recuperem forces a Montarnaud i encarem la darrera part del recorregut entre vinyes i senders pedregosos.

la darrera etapa encara cal superar trams força pedregosos (foto: M. Ollé)

Vinyes: signe de clima mediterrani

Encara haurem de fer una tercera reparació de punxada, aquesta vegada a conseqüència d'uns claus que algú, amb no massa bones intencions, ha deixat a una pista entre camps de conreu.
Per a evitar el pas de la urbs de Montpellier, ja fa dies que varem decidir fer un recorregut alternatiu. Varem poder descarregar un track d'un usuari que havia pensat el mateix i el varem instal·lar als nostres GPSs. En algun punt va resultar un xic complicat, ja que ens varem trobar perduts entre vinyes i també va ser necessari creuar alguna carretera molt transitada. Passem Fabrègues i superem el darrer desnivell de tota la travessa. Ja ens trobem davant el delta del Rhone i fem un llarg descens fins a Villeneuve-lès-Maguelone, on entrem al llarguíssim braç sorrenc que recorre tot el canal format per diferents estanys.

aus típiques d'aiguamolls i salines

Malgrat veiem diferents rètols de prohibit circular amb bicicleta, no tenim ganes de buscar un camí alternatiu i seguim el nostre track.

darrers kilòmetres entre canals

Superem Frontignan i amb la ronyonada totalment desencaixada, però amb l'enorme satisfacció d'haver completat el nostre recorregut arribem a Séte. Localitzem l'estació de tren i aprofitem per refrescar-nos a les aigües del Mediterrani, on en Marc encara va haver d'auxiliar a un desprevingut que no podia sortir de l'aigua.

Marcus, preparant-se per la seva acció humanitària

Etapa: 81km i 650m de desnivell.

Recorregut total: 749km i 14200m de desnivell.

Algunes dades pràctiques:
a) actualment es disposa d'un servei de bus entre Barcelona i Clermont-Ferrand (BCN-CF). Assegureu-vos de la possibilitat de transport de bicicleta.
b) en determinades dates d'estiu o festius, podeu tenir problemes per trobar allotjament en determinades zones, especialment durant les darreres etapes. Al loro!!, alguns allotjaments NO accepten targeta de crèdit.
c) l'aigua i l'avituallament no és problema, excepte el tram entre La Couvertoirade i St. Jean-de-Fos (no water, no food, nothing at all).
d) Els desnivells són assequibles per un nivell mitjà de preparació física, però els temps necessaris per superar-los dependran molt del tipus de terreny. Algun punt exigeix un xic de tècnica sobre la bicicleta.
e) a l'estació de l'SNCF de Séte no s'enteren massa. S'ha d'agafar un tren regional (permeten bicicletes) fins a Portbou (que no sigui un tren que acabi a Cerbère perquè haureu de fer un coll extra amb la bicicleta). Nosaltres varem podem agafar el darrer tren de Portbou fins a Barcelona (crec que eren les 19:40h).
f) No podeu deixar de provar la Truffade, un plat típic de l'Auvergne.

En resum, una travessa força interessant, especialment les 8 primeres etapes, on el ciclista rodarà per tot tipus de terreny: sender, pista (asfaltada o no), carretera. Agraïr al meu company de travessa, el Marquiñus, la paciència que ha tingut amb mi i el seu savoir fair amb el GPS.
La descripció de l'itinerari no és gens precisa, però qui vulgui més informació o els tracks de la travessa pel GPS, contacteu amb mi.