escalant per Ecos: Esquivabolas i Juan Bala

Vía Juan Bala

El Pirineu és força sec i malgrat haver aprofitat el dissabte de manera molt digna (cim de Padrons i cimj de la Mina, circular molt recomanable i amb molt bona qualitat de neu), decidim fer un dia d'escalada a la zona d'Ecos, a Montserrat. El dia s'aixeca un xic ventós i el mestre Manel ens orienta a provar una primera via en zona més protegida del vent: la via Esquivabolas a la Cajoleta.
 

Els Ecos, des del Coll de l'Ajaguda

Són tres llargs. Els 2 primers força fàcils. El darrer ja és de més compromís, amb un pas de V que en Pito supera amb força elegància.
 

Via Esquivabolas

Baixem mitjançant un rappel de 15m i remuntem les llomades que, amb pendent molt pronunciada ens apropen a peu del Montgrós (molt de compte a la baixada perque el terreny és força trencat). El nostre objectiu és la via Juan Bala. En aquesta ocasió en Manel fa de primera a la primera tirada. S'ha de superar un tram de V (en alguna ressenya marquen V+).
 

Manel, a la primera tirada de la Juan Bala

En Pito obra la segona i jo la darrera. Els problemes apareixen a l'hora de localitzar la reunió amb cadena per a començar a preparar els rappels. El que sembla la reunió més pròpia de la via no està equipada amb cadena (2 parabolts blaus) i he de fer un flanqueig d'uns 10m (fàcil, però compte no caure perque la volada pot resultar de bandera). Montem un parell de tirades de rappel per abandonar la via i desfem el camí de pujada per a retornar al cotxe (molt de compte a les rampes de baixada del Montgrós, terreny dret i molt descompost).

Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes.

Sortida de la 4arta tirada al Picu Urriellu

Després de gaudir d'una excel·lent ruta de trekking al voltant dels massissos central i occidental de Picos de Europa, buscàvem poder posar-hi la cirereta. I aquesta cirereta s'anomena Picu Urriellu, el mític colós de l'escalada clàssica. La via escollida per a poder realizar l'ascensió va ésser la Sur Directa o Vía de los Martínez, sense una dificultat excessiva, tot i que s'ha de superar algun pas de V i cal ser força destre en navegació i en l'ús d'elements de seguretat mòbils, per a protegir els passos més exposats, ja que la via està gairebé neta d'asseguraments estàtics (excepte les reunions, que están excel·lentment equipades).
 

Via Sur Directa

Ens dirigim a peu de via

Per a poder posar la cirereta, doncs, només requeríem 2 condicions: a) un dia amb una meteorologia favorable i, b) un dia amb limitada presència d'escaladors. La segona condició la teníem més o menys controlada logísticament, ja que varem dissenyar el trekking amb final en diumenge i, per tant, el dia d'escalar seria dilluns (menor afluència de gent, en comparació al cap de setmana). Així com en Manel era bàsic per a garantir una progressió adequada de l'escalada, en Pito resultava el talismà per a la primera condició i que l'atzar no se'ns girés en contra. I, efectivament, la flor al cul d'aquest "nanu" va resultar operativa.
Ben d'hora envoltem el mastodòntic bloc calcari i encarem la seva vessant sud, on ràpidament localitzem el peu de via.

Localitzant el peu de via

Hem d'esperar a la progressió d'una primera cordada per a poder començar. En Manel obrirà els 2 primers llargs. Inicialment, ens trobem un pas de V que dóna l'accés a la primera reunió (15m). És, probablement, un dels passos més tècnics de tota la via.



R1

El principal obstacle del segon llarg és la navegació. Des de la reunió, podem observar els problemes d'en Manel per a poder escollir el recorregut addient. Després de corregir un parell de passos que ha realitzat massa verticalment, acaba assegurant la tirada fins a la segona reunió (còmoda com la sala d'estar de casa). Per a mi, el segon llarg també presenta alguns passos tècnics de certa dificultat.

segon llarg

La tercera tirada la farà en Pito de primer. Tècnicament, presenta menor dificultat i és més curta. El següent llarg, en Manel torna a recuperar el lideratge. Sobre el paper es tracta d'una tirada de IV+, però en Manel es troba amb dificultats superiors. Probablement, ha tornat a tenir alguns problemes d'orientació i ha de superar passos de V sense poder-los protegir adequadament, ja que ha colocat tots els estris disponibles en posicions anteriors. Afortunadament, tira d'experiència i supera els passos fins a assolir la quarta reunió.



Quart llarg. Manel, buscant el millor giny per asegurar el pas.

La darrera tirada es tracta d'un senzill III. Assolim l'"amfiteatre" i, en lliure, fem un petit flanqueig fins a l'entrada d'una canal (II, però no rellisquis....). La remuntem i assolim l'aresta, que resseguim fins el mateix cim (2519m).

Cim del Picu

Gaudim de les excel·lents vistes sobre el massís central de Picos de Europa i, amb l'eufòria controlada, realitzem el delicat descens fins el primer dels 3 "rappel" que haurem de fer per abandonar la via i finalitzar amb èxit l'activitat.

Panoràmica sobre el massís central

Darrer "rappel"

Comiat del Picu Urriellu

Immillorable cirereta per a finalitzar els 10 dies d'estada a Picos de Europa.     

ferrada de l'Aigualcoll

Ferrada de l'Aigualcoll

Prenem la furgoneta amb el company Josh divendres al vespre i passem la nit prop de l'Hospitalet de l'Infant, al marge d'una pista forestal que ens ha de dur fins al peu de la ferrada de l'Aigualcoll.

Dissabte, a trenc d'alba, seguim el PR-C 92 fins a situar-nos sota l'agulla on comença la via (60').

1er sector de la ferrada de l'Aigualcoll

No fa massa calor i el vent (tant comú en aquesta zona) tampoc sembla que ens hagi de fer la guitza. L'inici de la ferrada descriu força bé les característiques de tota la via: tècnica i força de braços. La verticalitat, els desploms i l'espai entre moltes de les grapes generen la necessitat de buscar freqüentment presa entre l'excel·lent roca calcària, i cal saber trobar el moviment més adequat de peus i mans per a poder superar amb garantia els desnivells. 

Superats els primers 2 segments de la via (el segon és especialment delicat i cal força destresa), ens trobem un petit pont tibetà.

desplom en el 1er sector

Un parell de flanqueigs i una canal fàcil ens situen sobre l'agulla on hi ha la instal·lació d'un rappel (20m) que ens permet baixar sense problemes fins un petit coll.

rappel

En aquest punt, s'ha de perdre nivell i prendre un petit corriol cap a la nostra dreta, fins arribar a la base del segon sector que, vist desde lluny, no sembla excessivament exigent. Doncs sí. Vull dir, sí que ha resultat exigent i molt. Els primers 20 metres tenen la dificultat d'un parell de desploms. Les grapes allunyen força i cal cantejar i buscar el fregament amb la sola de les botes sobre la roca per a poder progressar i, amb la força dels braços, superar els graons. En Josh ha hagut d'improvitzar un pedal per a poder superar el primer desplom. Superem un seguit de segments de cadenes i ens situem sota un gran desplom que s'ha de superar mitjançant una petita escala metàl·lica.

desplom 2on sector que es supera mitjançant l'escala de metall

Amb un parell de moviments més tècnics que de força bruta, es supera aquest ressalt i ja podem veure el darrer sector de la ferrada. El que observem és un petit pont nepalès i una paret vertical amb un parell de desploms i les grapes encara més allunyades. No ens resten masses forces i la nostra confiança no supera l'alçada dels talons. Sincerament, comencem a entendre el nom de la ferrada, perque és tal com ens sentim. Decidim renunciar i busquem una sortida per la nostra dreta on, després de superar unes petites canals cobertes d'herba, enllacem amb el corriol de baixada.

Ens quedem amb el regust agre de no haver pogut completar al 100% aquesta via que, personalment, la definiria com a dura, exigent, tècnica i, no és broma, poc adequada per torrebrunos (o sigui, persones de menys de 170 cm d'alçada).

De tornada plantejem la possibilitat de fer la via ferrada de la Serra de Mistral, però en Josh té un xic de pressa i, a més, ha patit una relliscada de baixada i va amb el braç ensangonat.         

via ferrada Teresina

ja fa un bon grapat d'anys, amb el meu company Pito, varem tenir la nostra primera experiència en una via ferrada: la teresina, al massís de Montserrat. Aquest darrer cap de setmana, he pogut recordar aquesta via amb un bon grup de companys del centre excursionista de Badalona.

equipant-nos per a iniciar la ferrada.

Uns vint anys més tard, m'he trobat nous equipaments: un petit pont tibetà amb sortida entre 2 blocs de roca, l'equipament del segment de baixada de l'esperó de Santa Cecília i, sobretot, l'equipament de la xemeneia de sortida que, anteriorment, s'havia de superar recolçant mans i peus entre les dues parets i només disposava de cadenes i cordes per a facilitar la progressió.

Bonica via, sense cap pas excessivament complicat i sense gaire sensació de verticalitat.

ferrada urquiza-olmo & barranc de sarah

Barranc de Sarah

Excel·lent combinació de via ferrada i retorn per un barranc proper on és necessari realitzar 5 ó 6 rappels. Sempre amb el magnífic escenari de les parets del congost de Mont-rebei.

Passem la nit a l'aparcament de la Pertusa i amb una boira força espesa arribem a l'entrada del barranc de la Pardina.

Entrada Barranc de la Pardina

La meva intenció és localitzar la via de retorn, però les condicions de poca visibilitat m'ho impedeixen. Sense excessives dificultats (excepte la humitat en alguns graons de la cascada federica), superem els primers sectors de la via ferrada. Remuntem tota la torrentera fins a la zona d'amorriadors, on localitzem el darrer llarg de la Urquiza-Olmo i la veïna "Feliç Navidad", via exclusivament reservada als "màsters".

Sortida via Urquiza-Olmo

Sortida via Urquiza-Olmo

Via Feliz Navidad

Via Feliz Navidad

Després de superar les 3 primeres cadenes i situar-me sota el primer sostre, donades les dificultats experimentades per la parella de ferratistes que ens precedeixen, decideixo muntar rappel i abandonar la via. Acabem de remuntar el torrent i sortim a una zona de camps de conreu. Resseguint les senyals de retorn de les 2 vies ferrades (punts blancs amb interior vermell), passem sota les runes del castell de Sant Llorenç i accedim a un primer torrent que drena cap a la vessant de l'embassament.

Castell de Sant Llorenç

L'atravessem i, abans de recòrrer 50m, trobem un segon torrent. En aquesta ocasió el comencem a resseguir (també en caiguda cap a la vessant de l'embassament) fins que trobem un espectacular barranc que obliga a muntar el primer rappel. A partir d'aquest punt, la dinàmica és muntar rappel, treure i plegar corda, tornar a muntar rappel i tornar a treure corda, 4 ó 5 vegades més. 

2on rappel Barranc de Sarah

3er rappel Barranc de Sarah

Per tant, és necessàri cert dinamisme en aquestes operacions, ja que el barranc és llarg i els rappels exigents.

Localització dels principals rappel del Barranc de Sarah

Finalitzem el barranc a la mateixa llera de la riera de la Pardina, on retrobem el camí d'accés a la ferrada Urquiza-Olmo i, sense dificultats retornem a la Pertusa.

Cal assenyalar l'excel·lent equipament de totes les intal·lacions de rappels que hem trobat en el Barranc de Sarah.

En aquesta ocasió m'acompanya el Jose, qui debuta en l'art del "shunt" i el vuit per experimentar, per primera vegada, totes les sensacions que et transmet un descens de rappel.

LaPertusa

Podeu trobar més informació del Barranc en el següent enllaç: http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/barranco_de_sara.htm

variant a Baumes Corcades

3er sector Baumes_Corcades

modesta entrada per comentar la fantàstica variant de la via ferrada de Baumes Corcades. Amb el company Josh, superem els 2 primers trams de la via (ens hem estalviat el pont tibetà per massificació) i, enlloc de continuar per la via clàssica, baixem cap a la variant de l'esperó.

Josh. Flanqueig 2on sector

Situats a la base d'una cascada seca, a la nostra dreta s'enfila la variant de l'esperó: dreta, amb graons espaiats, un flanqueig força aeri i un parell de panxes que demostren la dificultat de la via. No apte per a "mamellons". Interessant una corda, per si és necessari realitzar alguna maniobra d'ajuda. I si no, que li preguntin al "pringat" que s'ha quedat penjat com una llonganissa !! 

Variant de l'esperó.

A l'esquerra hi trobem la sortida senzilla, la variant de la tosquera.

Després de superar la variant, finalitzem el darrer sector sense més dificultats. Això sí, amb els braços ben tous.

I la setmana vinent, si no hi ha cap contraodre, a esquiar amb n'Iris a la Vall d'Aran !!!

primeres escalades "Feber"

Les Agulles

doncs, sí, ja som grandets, però mira, de tant en tant encara m'agrada descobrir noves joguines i entretenir-m'hi. I en aquesta ocasió m'ha fet gràcia arrapar-me a la roca i aprendre-hi a progressar.

El mestre Manel decideix que la zona de les Agulles, a Montserrat, és un lloc excel·lent per al debut.

Les Agulles

La meva experiència, fins ara, es limitava a alguna grimpadeta al Pirineu (III) i, excepcionalment, alguna aresta d'aquestes que te'ls posa per corbata, com per exemple, la cresta de Cabrioules a Lezat, amb el pas del gendarme blanc (IV).

Des de l'aparcament de Can Massana ens dirigim cap al collet de la Portella. Deixem a la dreta el camí que es portaria cap al refugi Vicenç Barbé i, per un corriol que prenem a l'esquerra (travessa de les Agulles), ens situem sota el Gep Llarg. Ens equipem i repassem les tècniques de seguretat. La via no és garie complicada (III+) i puc arribar a la reunió on en Manel m'ensenya com m'hi he de penjar per assegurar-lo. Arribem al cim i gaudim de les extraordinàries vistes de les parets que ens envolten. Curta desgrimpada i prenem el corriol que ens ha de dur, després de remuntar i baixar diverses canals, fins el refugi de Les Agulles.

En aquesta ocasió ens situem a la base de la Màquina de tren (IV), reposem forces i ens tornem a equipar.

Via Màquina de tren.

En Manel em comenta que aquesta via és més senzilla que l'anterior, però, la veritat, a mi em sembla més "tiesa" i difícil. Efectivament, fins a la primera reunió el mestre tenia raó, cap dificultat rellevant, però a partir d'aquest punt no deixo de tenir problemes per anar progressant.

reunió1_Màquina de tren

reunió1_Màquina de tren

Ja d'entrada tinc força problemes per sortir de la mateixa reunió. Posteriorment, m'he d'agafar d'un mosquetó per superar un pas força penjat i, per acabar, em bloquejo i no hi ha manera de trobar un parell de preses de peu que em permetin continuar progressant. Miro de clavar les puntes dels peus de gat en petits ressalts de la roca i, finalment, després d'una petita relliscada, arribo al cim.

Progressant 2on llarg Màquina de tren

Muntem "rappel", recuperem el material a peu de via i retornem a l'aparcament on havíem deixat el cotxe.
Bon regust de boca. Tret d'algun moment que m'he sentit força insegur, globalment he experimentat bones sensacions. Gràcies Manel i gràcies Pito per deixar-me els peus de gat !! 

1 x 2 = ferrades a Mont Rebei

Ermita de la Pertusa

No, no; no es tracta de cap "quiniela" ni cap operació matemàtica. Vull dir, que en 1 dia en Manel i jo hem pogut gaudir de 2 excel·lents vies ferrades a la zona del congost de Mont Rebei.

Arribem de nit i enmig d'una espessa boira a l'aparcament de l'ermita de la Pertusa, on passem la nit dins la furgoneta. A primera hora del matí ens aixequem envoltats encara de boira gebradora i amb temperatures inferiors a 0ºC.

vegetació gebrada

Després de fer un té ben calent, carreguem tot l'equip i ens dirigim cap a l'inici de la ferrada Urquiza-Olmo (20'). La zona és absolutament ombrívola i el camí està farcit de gebra. Les primeres parets de la via estan colgades de glaç i hem de superar els primers desnivells evitant les gèlides cadenes.

glaç a les parets de la ferrada

Ens trobem davant la primera cascada: la Sílvia, amb graons força espaiats que forcen a buscar la presa entre la roca.

Cascada Sílvia

Continuem pel fons del barrranc i, posteriorment, per la feixa del ciclista fins arribar a la segona cascada: la Federica. Els graons són amples, de plàstic massís. La tònica segueix essent la mateixa: buscar el moviment més adequat per a superar cada pas.

Cascada Federica

Superada aquesta segona dificultat, la via s'encaixa entre 2 parets. S'ha de fer un petit flanqueig sobre la paret frontal i acabar de superar el desnivell mitjançant el mateix tipus de graons.

Per un corriol finalitzem la via sobre la cascada Federica, tot i que és possible recòrrer tot el barranc fins a la seva capçalera on hi trobem l'últim sector de la ferrada i la via "Feliz Navidad" de dificultat més que evident (si podeu, amplieu la fotografia i podreu apreciar la dificultat de la via, on la majoria de preses no són graons, sinó petits puntals metàlics i amb un sistema de pènduls sota el sostre de la part superior).

Via "Feliz Navidad"

Renunciem a fer el darrer sector de la Urquiza-Olmo (inici força selectiu) i preferim retornar a les cascades i iniciar els 3 "rappels" de baixada.

Darrer sector de la ferrada Urquiza-Olmo

En Manel m'ensinistra en el maneig del "shunt" i en la tècnica de remuntar cordes, tècniques que, més d'una vegada, m'han pogut ser necessàries i no dominava suficientment.

Rappel

Retornem a la furgoneta i recarreguem forces. Després de fer un mos prenem el camí que, en forta baixada, ens condueix als peus de l'embassament, on iniciem la ferrada Teletubbies.

Via ferrada Teletubbies

Aquesta via progresa, de manera força senzilla, per una petita aresta paral·lela a la paret principal de la Pertusa, on podem veure la impressionant ferrada Cast-Urquiza-Olmo.

Via Cast_Urquiza_Olmo

Finalitzem la via i l'enllacem amb la Olmo-Soler que ens condueix fins l'ermita de la Pertusa, situada al capdamunt de l'esperó. Impressionants vistes sobre el congost de Mont Rebei i l'embassament de Canelles.

Enfilem el camí de retorn a l'aparcament i finalitzem el dissabte prenent un tè ben calentó que ens escalfa el cos i l'ànima !! Aquesta zona és d'extraordinària bellesa i paga molt la pena fer-hi una, o més, visites !!

Congost Mont Rebei